Causa comuna

Hi ha causes comunes, dolors compartits que agermanen. La lluita de les víctimes de la violència política infringida durant el franquisme va unir ahir el cor i també el puny de dues ciutats, la plaça del Sol de Madrid i la Via Laietana de Barcelona, al mateix dia i a la mateixa hora, les set de la tarda.

L’objectiu de les dues reivindicacions va ser el mateix; aconseguir que els edificis on es van fer les terribles pràctiques de tortura de la Brigada Político Social a les dues principals ciutats de l’Estat espanyol siguin declarats espais de memòria, convenientment senyalitzats i oberts a la visita del públic en general.

El cas de Madrid ben bé es podria qualificar com el quilòmetre zero de les tortures. L’edifici que va ser seu de la Dirección General de Seguridad és la coneguda Real Casa de Correos, coneguda perquè alberga el rellotge amb què cada 31 de desembre els espanyols canvien d’any des de la plaça del Sol, i perquè davant s’hi va posar la placa amb la simbologia del quilòmetre zero d’on neixen les carreteres que estructuren l’Espanya radial.

L’edifici també és conegut perquè ha esdevingut seu del govern autònom de Madrid i ara les entitats memorialistes, entre les quals hi ha La Comuna, vol que també sigui conegut pel seu pas com a cau de tortures. Per això es mobilitzen i ahir van carregar contra Isabel Gómez Ayuso, que acusen d’ignorar expressament la llei de Memòria Democràtica i, per tant, de dificultar el seu doble objectiu. Les entitats volen, per un costat, que la Casa de Correos rebi la distinció d’espai de memòria, i, per un altre, que s’obri a la visita del públic els antics calabossos de la policia política de Franco i que s’hi posi informació sobre què va passar en aquest sinistre espai. Demanen també una placa amb el nom de totes les víctimes, començant pel sindicalista Sergio Álvarez Ibáñez, el primer cas d’assassinat comès en aquest indret per part de la brigada, el juliol de 1939.

Un clam per la justícia alçat a 600 quilòmetres de distància va ser rebut com un crit d’ànim a la perseverança de la gent de la Comissió de la Dignitat i l’Assemblea Nacional, que ahir van protagonitzar un nou dimarts de reivindicació davant la prefectura de la policia espanyola a Barcelona i ja en són 68 des que es van posar en marxa, el juny del 2021.

Els testimonis que ahir van explicar la seva experiència en caure en mans de la policia van ser Isidor Boix i Gemma Cuscó. El primer va ser un compromès militant del PSUC i sindicalista, germà de Quim Boix, una altra víctima del franquisme que en ser detingut a Via Laietana va motivar la històrica manifestació de capellans en contra de la tortura.

La Gemma Cuscó explica que no li van tocar cap pèl el 1977 quan va ser detinguda amb altres companys de lluita. No fa falta el maltracte físic per ser considerada víctima de maltractament, perquè com si no s’ha de qualificar el fet de passar-se dotze dies detinguda a Via Laietana, sense assistència lletrada, veient gent que cridava i plorava, sobresaltant-se a cada cop de timbre estrident anunciant la baixada a calabossos de la policia a buscar un nou detingut per interrogar. Un detingut rere un altre, a Barcelona i a Madrid, el mateix terror policial aleshores, la mateixa causa de justícia, veritat i reparació ara.