100 dies després

Ja han passat més de cent dies de la barrancada, però els poals de la neteja en la zona zero continuen eixint de color marró. El fang, tot i que ja no ocupa tot l’espai com les primeres setmanes –i, fins i tot, tot el primer mes–, encara es resisteix a desaparèixer i aprofita qualsevol racó o escletxa com a recer. Els carrers, en certa manera, continuen sent seus, perquè continuen tenyits d’eixe to arenós que es desprèn.

Els carrers, així mateix, també són nostres. Del fang i de la fúria. De la indignació ciutadana. Dissabte passat, València va viure la quarta manifestació multitudinària per a exigir responsabilitats polítiques per la gestió desastrosa –i criminal– de la barrancada, que va ser la culpable de les morts. Els danys materials no eren evitables, però per a evitar les morts només calia avisar del que ens venia al damunt. Només calia que el nostre govern no estigués de dinarot. I ni això són capaços de fer.

Quatre manifestacions multitudinàries, més una altra de sectorial, focalitzada en l’educació, que venia d’abans, però que també s’hi va afegir, i sumades a les que hi ha hagut per tot arreu del territori, ens ofereixen una imatge dels valencians molt allunyada del tòpic del poble meninfot que han fet que ens creguéssem fins i tot nosaltres mateixos. Si fa no fa, una manifestació massiva a València –però no només– cada vint dies des de la barrancada. I cal recordar, en aquest sentit, que el transport públic, en l’Horta Sud, la comarca més afectada, continua quasi sense funcionar.

Vaja on vaja, Carlos Mazón és objectiu d’escridassades i protestes. Per això quasi ni es mou. Tot just té agenda pública, i menys encara en la zona afectada, que pràcticament no ha xafat. Això no vol dir que estiguen en xoc, ans al contrari. El que fan és aprofitar el xoc per a continuar la seua agenda, amb una marxa més. El mateix dia de la barrancada, el PP i Vox van eliminar les restriccions per a construir en primera línia de la costa, i ara, tres mesos després, es carreguen el Consell de l’Horta per a continuar depredant-la. L’Horta Sud torna a ser terra per a l’especulació i l’apoteosi de la rajola, quan encara no se n’ha anat el fang.

És la seua naturalesa, no saben fer una altra cosa. La barrancada ha demostrat que els valencians som un poble fort. Hem donat un exemple de solidaritat i de resiliència. I ara cal que continuem donant un exemple d’indignació i rebel·lió per a construir un futur millor. Perquè ens juguem amb la protesta molt més que fer fora Mazón, que, d’altra banda, no és només un imperatiu moral, sinó que és també, fins i tot, un bàlsam terapèutic. Ens juguem guanyar o perdre una relació amb l’entorn i el territori que tinga com a prioritat el benestar i la vida de les persones que hi habitem. Perquè els valencians de l’horta i de l’àrea metropolitana no som la carn de canó per a l’especulació urbanística i la mà d’obra per a la maquinària turística. Aquesta és la nostra terra i aquest és el nostre país. I nosaltres decidim.