Prohibit prohibir ser nen

El senyor Eugeni, un veí de l’Eixam­ple que va pel camí de la cen­tena, recorda que de petit amb els amics jugava a fut­bol a la plaça que tenia sota casa seva. Aquesta plaça, segons explica, era l’espai que for­mava la con­fluència dels car­rers Calàbria i Con­sell de Cent. Posa­ven dues pedres a un cos­tat de car­rer, dues pedres més a l’altre cos­tat, i amb les por­te­ries així mar­ca­des n’hi havia prou per pas­sar una bona estona cla­vant pun­ta­des de peu a una pilota de drap. Res ni ningú els moles­tava i, tot i ocu­par la via pública, com que no cir­cu­lava cap cotxe, el par­tit podia durar tant com les for­ces dels joves fut­bo­lis­tes aguan­tes­sin.

Vet aquí una altra imatge a la mateixa ciu­tat lli­gada a una pilota, uns anys després; l’estiu del 2020 els nens, i ales­ho­res ja també nenes, del barri Gòtic de Bar­ce­lona van con­ver­tir el pla de la Seu en una fantàstica pista de fut­bol. La des­a­pa­rició del turisme a la ciu­tat, per l’impacte de la pandèmia de la covid, va alli­be­rar espais com la gran espla­nada que hi ha davant la cate­dral de Bar­ce­lona i això va per­me­tre que cada tarda s’hi orga­nit­zes­sin uns par­tits tre­pi­dants. Era una delícia, asseure’s a les esca­les que donen accés al tem­ple o les de l’entrada del Museu Dio­cesà i veure nens de Bar­ce­lona jugant lliu­re­ment en espais habi­tu­al­ment ocu­pats pels turis­tes.

Pas­sat el con­fi­na­ment i amb la ciu­tat recu­pe­rant el pols nor­mal de l’acti­vi­tat, un grup de pares va inten­tar convèncer les auto­ri­tats muni­ci­pals que seria bo con­so­li­dar espais de joc que la ciu­tat de la covid havia rega­lat als seus joves veïns, però la cosa va que­dar en un intent. Van tor­nar els turis­tes i els nens van des­a­parèixer per dei­xar espai a grups de fores­ters escol­tant el guia com els explica que la façana de la seu bar­ce­lo­nina és un invent modern que en va embe­llir una d’ante­rior que era la viva imatge de la tris­tor.

Hi ha poques coses que per­me­tin a la cana­lla expres­sar amb més rotun­di­tat la seva con­dició d’espe­rits lliu­res que un espai urbà diàfan on poder impro­vi­sar un par­tit i córrer amunt i avall i suar i cri­dar a cada gol com si fos el que per­metés gua­nyar una lliga. I, també, hi ha poques coses que atemp­tin amb més rotun­di­tat con­tra la vita­li­tat infan­til que un car­tell pen­jat en una plaça on es pot lle­gir un text que sem­bla una male­dicció; “pro­hi­bit jugar a pilota”.

Com que la gestió de l’espai públic és dels adults, i els adults són els que fan les nor­mes, i quan les fan obli­den que un dia havien estat nens que havien per­se­guit una bimba al mig del car­rer, el més sen­zill és treure la lli­breta de pro­hi­bir, que vol dir impo­sar les nor­mes dels grans. Hi ha, però, adults per als quals els infants i els seus crits enjo­gas­sats no són una nosa, i que posen els seus drets al mateix nivell que els dels seus pares, com és el cas de David Bon­dia, síndic de greu­ges de Bar­ce­lona.

Bon­dia s’ha diri­git a l’Ajun­ta­ment reco­ma­nant que es reti­rin els car­tells que, tot i que ja s’hau­rien d’haver tret per ordre de l’antic con­sis­tori, encara impe­dei­xen jugar a pilota a les pla­ces de la ciu­tat. L’actu­ació del síndic ha vin­gut arran de la queixa d’una veïna de la plaça del Con­sell de la Vila, a Sarrià, irri­tada per l’estridència de l’oci infan­til. Caldrà tor­nar a l’exer­cici de memòria del senyor Eugeni i qui no hagi cri­dat mai gol en una plaça o al car­rer que xuti la pri­mera pilota.