Discursos

Encara que les cerimònies d’entregues de premis cinematogràfics –confesso que jo les veig per motius de feina– s’allarguin moltíssim, també a causa dels agraïments que poden fer-se interminables, no acabo d’entendre perquè hi ha tanta gent que es molesta pel fet que la gent del sector –siguin actors, directors, productors, tota mena de tècnics i així, doncs, actrius, directores, productores i tècniques– aprofitin l’ocasió per fer discursos reivindicatius. Sigui per denunciar els problemes de l’habitatge derivats de l’especulació financera; per expressar el temor davant de la pujança d’un totalitarisme camuflat amb l’anomenat liberalisme llibertari que engega polítiques econòmiques criminals; per demanar una actitud generosa davant d’aquells que han de marxar de la seva terra; per mostrar-se indignats davant dels atacs patits per la població palestina; per manifestar una inquietud davant de les conseqüències del canvi climàtic; per criticar l’edatisme i, entre altres coses, per recordar la feinada i fins els sacrificis que han hagut de fer les nostres mares. No ho entenc perquè pràcticament tothom, inclosos especialment aquells que es queixen d’aquests discursos, no fa més que dir el que li dona la gana a través de les xarxes socials. Si tothom opina de tot i ho pot propagar impunement, no sé per què no hi té dret la gent del cinema. Ah, sí, els que ho critiquen consideren que aquesta gent son uns hipòcrites, fantasmes de la “cultura woke”, mentre que ells i elles diuen aquelles veritats que ningú no s’atreveix a dir. Veritats? No deuen ser mentides que van propagant-se sense filtre?