L’Eixample té un monstre

Si Salvat-Papasseit pogués tornar al món de la poesia podria optar per revisar una de les seves composicions més conegudes i escriure alguna cosa de l’estil vosaltres no sabeu què és viure al costat del monstre del carrer Urgell. Ve a tomb parlar de Salvat i manllevar els seus mots en relació amb la complexa obra d’enginyeria que s’està fent a la confluència del carrer Urgell amb Consell de Cent perquè una de les cases directament afectades per la contundència de la maquinària pesant que hi ha treballant al mig de la ciutat és la que va veure venir al món el poeta que va escriure allò de vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Efectivament, la finca del número 93 del carrer Urgell, de la façana de la qual penja la placa recordant el naixement de Papasseit, és avui un edifici encaixonat, atrapat pel mur de formigó, ferro i maquinària diversa que s’hi alça davant, a una distància ínfima, quasi amb la mateixa actitud de provocació d’un trinxeraire fanfarró, amb tuf d’aiguardent, pit descobert i navalla als dits.

És probable que si Salvat hagués de traslladar al món de la literatura la situació que es viu avui davant del que va ser el seu domicili natal optés per la forma dels poemes visuals, els cèlebres cal·ligrames, i a través del text dibuixat podria perfilar un monstre de dimensions gegantines que emet un soroll monocord, com un gran trepant de gemec infinit. Perquè, sens dubte, la impressió que té el caminant quan es dirigeix cap a Urgell a través del passeig que és avui el carrer Consell de Cent és la d’acostar-se a un territori dominat per un ésser irreal, paorós, sorgit de les entranyes de la ciutat per imposar la seva llei als habitants de la superfície cimentada.

De fet, la cosa funciona al revés. La maquinària pesant que treballa en aquest punt té com a missió perforar l’asfalt per construir una sortida d’emergència per a la futura línia de tren dels ferrocarrils de la Generalitat que circularà pel subsol. És una obra vital per poder unir els dos ramals del tren que fins ara es donaven l’esquena, una aspiració històrica, un projecte d’indubtable interès general que, tot i això, trepitja de puntetes el límit del concepte de la solidaritat que es pot demanar a uns veïns obligats a suportar el suplici d’una obra pública d’aquest volum.

Papasseit va néixer en aquest punt de la ciutat el 1894 i sis anys després de la seva mort, esdevinguda el 1924, a la part de muntanya del xamfrà s’hi va obrir el bar Urgell 1930, una casa per beure-hi i menjar-hi que avui encara funciona. Sí, malgrat el monstre que hi ha davant per davant de l’establiment, les propietàries de l’Urgell 1930 intenten sobreviure, tot i veure’s obligades a retirar la terrassa i refugiar-se a l’interior de l’establiment per seguir servint els clients de sempre i donar dinar als treballadors de l’obra que han pres per costum d’anar-hi, que no tot ha de ser monstruosament dolent.

Veí del lloc també és el verduler Javier Rabaneda, que enumera tants greuges de l’administració envers els petits comerciants que el mal que li ocasiona el monstre de les obres en el seu negoci quasi queda en anècdota. Com a autònom, el comerciant se sent menystingut, oblidat, enganyat; tant, que té clar que el monstre no és cap màquina perforadora: “El monstre és el sistema.”