Tornem-hi

El govern espa­nyol s’ha tret de la but­xaca una mena de llei segons la qual Cata­lu­nya no és una nació, i per tant pro­hi­beix “ofi­ci­al­ment” que s’hi apli­qui aquest mot. Mira que n’és de sen­zill! A Madrid se signa un paper, i Cata­lu­nya ja no és una nació. Digui el que digui la història i la ciència política. Con­ti­nuen pre­te­nent que “nació” i “Estat” són sinònims, i com que Cata­lu­nya no és ara un Estat –el 1571 Este­ban de Gari­bay escri­via: “«Cataluña es uno de los pode­ro­sos Esta­dos que halla­mos en los rei­nos de España»”–resulta que tam­poc no pot ser una nació.

Demano permís al direc­tor d’aquest diari per actu­a­lit­zar les cita­ci­ons que ja vaig publi­car fa temps. Jerónimo de Zurita: “«…el gran renom­bre de la nación cata­lana»”; “«…y enton­ces el Rey les dijo que cata­la­nes eran, y que los de aque­lla nación…»”; “«…comenzó la nación cata­lana a ser esti­mada sobre todas en las empre­sas del mar»”. El pare Juan de Mari­ana, par­lant de Bar­ce­lona: “«…her­mosa ciu­dad, cabeza de aque­lla Nación»”… El mateix Que­vedo, que no era gens amic de Cata­lu­nya, l’ano­mena “«Nación»”.

Si algú del govern hagués lle­git «El pin­tor de su des­honra», de Cal­derón de la Barca, hi hau­ria tro­bat aquests ver­sos dedi­cats a Cata­lu­nya: “«Y es de suerte / que con ser tan beli­cosa / Nación ésta y tan celosa / no ha suce­dido una muerte»”.

Fran­cisco Manuel de Melo, par­lant de la guerra dels Sega­dors, escriu: “«Juz­gad si con­vi­ene vol­ver a des­per­tar esta dura Nación con­tra noso­tros»”. I hi afe­geix aquesta sig­ni­fi­ca­tiva con­si­de­ració, pel que té de con­tin­gut i pel plu­ral: “«...entre las más naci­o­nes de España son aman­tes de la liber­tad»”.

El madri­leny Agustín Moreto ens afa­laga dient-nos “«gallarda nación”, i Pedro Abarca no és menys clar: “«…la con­servó por dos siglos la nación cata­lana sobre todas las otras naci­o­nes del orbe»”, i encara: “«…el valor marítimo de estas naci­o­nes, y con más abun­dan­cia de la cata­lana»”.

José Cadalso escriu que “«los cam­pos de Cataluña se cul­ti­van… y en suma parece estar aque­lla nación a mil leguas de otras de España»”. I això ho escri­via molt després del decret de Nova Planta!

Aquests i d’altres tes­ti­mo­nis són docu­men­tats en un volum que vaig tro­bar fa anys en una lli­bre­ria de vell: “«Cataluña juz­gada por escri­to­res españoles no cata­la­nes»”. Julio de Gra­cia és l’autor del recull de tex­tos, publi­cats el 1906.

Cap d’aquests autors no és català, efec­ti­va­ment. I les afir­ma­ci­ons es repe­tei­xen al llarg dels segles. I ja ho veieu: el que han dit cas­te­llans, ara­go­ne­sos, anda­lu­sos, etc., ara no ho pot dir la Gene­ra­li­tat.

¿Caldrà fer com a la Unió Soviètica i “espor­gar” els tex­tos antics –en aquest cas, d’his­to­ri­a­dors i escrip­tors– per fer-ne des­a­parèixer el mot “erroni”? D’altra banda, no crec que el famós decret, o el que sigui, gosi afir­mar explícita­ment que Cata­lu­nya no és una nació, sinó que es limita a impe­dir que “ho diguem”. En el decret que abo­lia l’Esta­tut del 1932, Franco evi­tava de reconèixer l’existència de Cata­lu­nya, i ho reso­lia dient “«Las pro­vin­cias de Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Lérida y Gerona»”. I ja sabeu que no parlàvem català, sinó “«vernáculo»”… Ente­sos, home.