Calzada, Macias, Berga

Què té d’espe­cial l’alcal­dia d’Olot? Què fa que hagin ple­gat abans d’hora la mei­tat dels sis bat­lles ele­gits a les urnes des de la represa democràtica, el 1979? Abans del cas actual de la renúncia de Pep Berga, el pri­mer a deci­dir sal­tar del barco va ser Arcadi Cal­zada, el març del 1984, tot just deu mesos després de gua­nyar les elec­ci­ons per CiU. Se’n va anar a fer de vice­pre­si­dent pri­mer del Par­la­ment. El següent va ser Pere Macias, també con­ver­gent. Aquest sí que s’hi va estar temps, a l’alcal­dia (de 1984, relle­vant pre­ci­sa­ment Cal­zada, fins al 1996) i va tocar el dos enmig d’un man­dat per ocu­par-se de la con­se­lle­ria de Medi Ambi­ent. L’actual dimis­si­o­nari, de Junts, falta al com­promís con­tret amb els seus elec­tors i els olo­tins en gene­ral no pas per esca­lar política­ment sinó per unes “raons per­so­nals” incon­cre­tes.

El Pep regi­dor de Cul­tura deixa molt bon record; no tant el Berga alcalde. Els sis anys durant els quals ell ha estat la pri­mera auto­ri­tat local (sens dubte con­di­ci­o­nats per la pandèmia) difícil­ment es con­si­de­ra­ran els més bri­llants de la història d’Olot. El seu subs­ti­tut serà el fins ara regi­dor d’Hisenda, Agustí Arbós. Serà un alcalde jove, d’una nova gene­ració (30 anys), de qui s’espera l’apor­tació d’empenta i il·lusió a un con­sis­tori amb sig­nes de fatiga, amb els braços abai­xats des de fa uns anys, man­cat de l’entu­si­asme que pre­ci­sa­ment neces­sita més que mai l’Olot que hereta del seu cor­re­li­gi­o­nari. En aquest con­text, Arbós no ho tindrà fàcil, és clar. Tan­ma­teix, serà una gran opor­tu­ni­tat per mos­trar la seva vàlua com a pro­ba­ble can­di­dat de Junts a les muni­ci­pals del 2027, però en cas con­trari el par­tit en pot sor­tir mal­pa­rat, tenint en compte que a les últi­mes ja van per­dre la majo­ria abso­luta. Estic segur que Arbós i Junts tenen molt pre­sents les con­seqüències de l’últim cop que un alcalde va ple­gar abans d’hora: la subs­ti­tuta de Macias el 1996, Isa­bel Brus­sosa –una gran pen­caire però sense vocació de política, o sigui, una mala can­di­data– va ser la cap de llista a les següents elec­ci­ons i CiU va per­dre l’hege­mo­nia que havia gau­dit fins ales­ho­res. El preu que van pagar per aque­lla renúncia de Macias va ser pas­sar-se dotze anys a l’opo­sició.