Calzada, Macias, Berga
Què té d’especial l’alcaldia d’Olot? Què fa que hagin plegat abans d’hora la meitat dels sis batlles elegits a les urnes des de la represa democràtica, el 1979? Abans del cas actual de la renúncia de Pep Berga, el primer a decidir saltar del barco va ser Arcadi Calzada, el març del 1984, tot just deu mesos després de guanyar les eleccions per CiU. Se’n va anar a fer de vicepresident primer del Parlament. El següent va ser Pere Macias, també convergent. Aquest sí que s’hi va estar temps, a l’alcaldia (de 1984, rellevant precisament Calzada, fins al 1996) i va tocar el dos enmig d’un mandat per ocupar-se de la conselleria de Medi Ambient. L’actual dimissionari, de Junts, falta al compromís contret amb els seus electors i els olotins en general no pas per escalar políticament sinó per unes “raons personals” inconcretes.
El Pep regidor de Cultura deixa molt bon record; no tant el Berga alcalde. Els sis anys durant els quals ell ha estat la primera autoritat local (sens dubte condicionats per la pandèmia) difícilment es consideraran els més brillants de la història d’Olot. El seu substitut serà el fins ara regidor d’Hisenda, Agustí Arbós. Serà un alcalde jove, d’una nova generació (30 anys), de qui s’espera l’aportació d’empenta i il·lusió a un consistori amb signes de fatiga, amb els braços abaixats des de fa uns anys, mancat de l’entusiasme que precisament necessita més que mai l’Olot que hereta del seu correligionari. En aquest context, Arbós no ho tindrà fàcil, és clar. Tanmateix, serà una gran oportunitat per mostrar la seva vàlua com a probable candidat de Junts a les municipals del 2027, però en cas contrari el partit en pot sortir malparat, tenint en compte que a les últimes ja van perdre la majoria absoluta. Estic segur que Arbós i Junts tenen molt presents les conseqüències de l’últim cop que un alcalde va plegar abans d’hora: la substituta de Macias el 1996, Isabel Brussosa –una gran pencaire però sense vocació de política, o sigui, una mala candidata– va ser la cap de llista a les següents eleccions i CiU va perdre l’hegemonia que havia gaudit fins aleshores. El preu que van pagar per aquella renúncia de Macias va ser passar-se dotze anys a l’oposició.
