Falange

Aquest 13 de febrer passat –amb els vots del PSC, Vox i el PP– el Parlament va refusar que el català fos l’única llengua vehicular als centres educatius de Catalunya. I també va refusar la proposta de no aplicar les sentències que decreten el 25% de castellà a les aules. És una votació que rubrica l’enfonsament de la llei de normalització lingüística aprovada el 1983. En aquest punt és oportú precisar que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ser el poder que, el 2020, va decretar el final del model lingüístic aprovat pel Parlament, tot ordenant al Govern que complís la sentència d’ensenyament del 25% en castellà. Per tant: estem parlant d’un procés activat pel poder judicial i que ara és ratificat pel poder polític. Montesquieu a l’escape room!

De tant en tant surten veus –poques!– que s’exclamen que la política espanyola viu emmordassada pel poder judicial. És veritat. Però es tracta d’una veritat parcial que sovint queda autoconsumida en el lament i no fa el pas necessari d’explorar el cordó umbilical entre poder judicial i poder polític. Què n’hem de dir, d’aquesta comunió íntima entre Justícia i Política? Vivim (subsistim) en un país en què el jutge Santiago Vidal va ser castigat per haver redactat un esborrany de Constitució Catalana. Subsistim en un país (en un feu judicial) en què Sandro Rosell és tancat dos anys a la presó i és absolt sense que en cap moment tremolin ni el sistema judicial ni els responsables d’una incriminació tan tèrbola. Els policies infiltrats i els espionatges contra l’independentisme quedaran en una remor de fons. Els caps de Puigdemont, Mas, Forcadell, Junqueras –malgré lui–, Borràs, Torra..., pengen com a trofeu de caça major a les parets d’algun saló judicial. Ha estat un procés d’eliminació política en tota regla. I ara ja hi ha el Parlament que la Raó d’Estat perseguia: un Parlament que ratifica políticament les accions (intravenosament polítiques!) originades en el poder judicial. Una falange eficaç, vaja.