Oportunitats perdudes

Començo per escriure que el títol de l’article és deutor del d’una exposició gestada a la Terra Alta, a hores d’ara visitable a la biblioteca de Gandesa, que s’intitula Cases buides, oportunitats perdudes. L’empro perquè, al meu entendre, expressa a la perfecció una veritat crua de la realitat actual quant a l’accés a l’habitatge per part dels joves, en aquest cas al món rural, i el que representa per a ells, per als mateixos municipis i per al futur personal i col·lectiu. Això és perquè les cases buides, quan no són rehabilitades o estan desateses en el seu manteniment, motiven no solament que es frenin les possibilitats d’habitatge amb el consegüent increment poblacional d’un municipi, sinó que en propicien el decrement en el cas que no hi hagi altra opció que marxar fora vila.

També des del món rural podem referir-nos a un altre àmbit amb circumstàncies i conseqüències, si no d’igual calibre que les de l’accés a l’habitatge, semblants quant a la situació que generen, com és el cas d’aquelles terres que han deixat de ser conreades. Fent un símil amb el títol de l’exposició terraltina podríem dir: Terres incultes, oportunitats perdudes, i és que en els darrers temps s’ha fet més que evident –ja saben que els parlo des de la geografia tarragonina– que part dels canvis que es donen en el sòl agrícola no són només pel fet de bescanviar-hi un conreu per un altre, com passa arran de la sequera, sinó que hi ha trossos de terra dels quals no se’n té cura i, com s’acostuma a dir, “estan deixats”, una expressió diàfana per indicar que no es conreen, no se’n cullen els fruits, la natura se’ls fa seus i en un no res esdevenen malesa i bosc.

Certament, la ubicació geogràfica d’aquests trossos de terra, les característiques del sòl, el grau d’abruptesa de la superfície, la quantitat disponible d’aigua en el cas que n’hi hagi, els tipus i l’estat dels accessos, la situació de les propietats veïnes en el sentit de si estan conreades o són aforestades o selvàtiques, etcètera, són factors decisius per a les seves possibilitats de futur i, doncs, de recuperació de la producció de fruits i de guanys per als curadors. Però el fet en si no deixa d’estar vinculat a oportunitats perdudes, si més no per a un sector de població que es pot correspondre, també, amb el perfil d’aquelles persones joves i emprenedores –potser hauríem d’escriure heroiques– que volen optar per viure al i del medi rural agrícola.

Finalment i en el mateix context, fem notar que, de vegades, les oportunitats perdudes no ho poden ser pel que es deixa de fer, com en els casos esmentats, sinó que ho són pel que es vol fer, com quan sobre trossos de terra conreats s’hi planifiquen actuacions que obvien que ho estan, s’hi projecten nous destins –com per exemple ubicar-hi milers de plaques fotovoltaiques–, i, malgrat que és clar que la propietat té els seus drets, si les administracions s’hi posen de cara, sembla que la regulació per part del comú deixi passar l’oportunitat de ser de tot el comú.