El món de l’extrema dreta

Quan nazisme i fei­xisme –el fran­quisme va durar 40 anys més– ja eren un record que havia pro­vo­cat mili­ons de morts en la Segona Guerra Mun­dial, molts pen­sa­dors ja avi­sa­ven sobre l’aug­ment de l’indi­vi­du­a­lisme en les noves gene­ra­ci­ons. El canvi que supo­sava la subs­ti­tució d’un verb que exi­gia un mínim d’ela­bo­ració men­tal per unes imat­ges direc­tes que bus­quen l’impacte imme­diat i una tec­no­lo­gia des­bo­cada encara han accen­tuat més aquesta tendència. Com que les bones parau­les sobre l’ésser humà i el seu paper en l’eco­sis­tema del pla­neta no s’han traduït en acci­ons polítiques con­cre­tes, sinó que han romàs reclo­ses en algu­nes pel·lícules de culte i en anun­cis publi­ci­ta­ris de qual­se­vol cosa, l’extrema dreta ha tor­nat tot fent de la lli­ber­tat de l’indi­vidu el valor més sagrat; i molta gent de tot el món –occi­den­tal o no– se n’han fiat. I així estem, en mans d’indi­vi­dus tri­om­fa­dors que van a la seva tot pas­sant per sobre de tot i de tot­hom.

Cada gelera que es fon, cada espècie que s’extin­geix, cada cul­tura mino­ritària que s’apaga, cada llen­gua que s’oblida, cada nou per­de­dor que se’n va –i ho fan per mili­ons– no només empo­breix la diver­si­tat del pla­neta i dels seus habi­tants, sinó que resta pos­si­bi­li­tats a una recu­pe­ració d’una vida prou rao­na­ble per a tot­hom a la Terra. L’indi­vi­du­a­lisme des­fer­mat dels diri­gents de l’extrema dreta farà escla­tar l’apa­rent uni­tat dels seus plan­te­ja­ments; als indi­vi­du­a­lis­tes sense escrúpols, a la llarga, els fan nosa tots els altres com­panys de viatge i, tard o d’hora, es bara­lla­ran; pri­mer ho paga­ran els més des­a­fa­vo­rits i les mino­ries –i els cata­lans ho som–, i després riva­lit­za­ran entre ells. I, si això dura massa, si aquests són els valors pre­do­mi­nants durant anys, no hi haurà cap marge per fer marxa enrere, serà la fi del món, també per a aquells tri­om­fa­dors.