Més val que no xiulin

Després del ter­ra­bas­tall abs­ten­ci­o­nista del 27-M, els par­tits poden fer dues coses: girar full –ja fa qua­tre anys que sem­blen immu­nes al des­propòsit per­ma­nent que embarga la política cata­lana i per tant no ve d’una– o reti­rar-se a fer exer­ci­cis espi­ri­tu­als per bus­car solu­ci­ons. I òbvi­a­ment, men­tre no dei­xen de gover­nar o fis­ca­lit­zar el govern des de l’opo­sició, que per a això encara se’ls vota i se’ls paga. Sor­to­sa­ment, mal­grat tot.

N’hi ha per a tot­hom. I més val que no xiu­lin. Si jo fos José Mon­ti­lla em feli­ci­ta­ria que el PSC hagi demos­trat un cop més una capa­ci­tat de resistència a prova de bom­bes als grans ajun­ta­ments. Però em pre­gun­ta­ria si pre­si­dir un govern de la Gene­ra­li­tat amb 37 dipu­tats en un Par­la­ment de 135, després de que­dar a 11 escons per sota de la pri­mera força, és la millor via per pres­ti­giar el sis­tema, per molt legal que sigui. I ho tin­dria en compte de cara a més d’un pacte muni­ci­pal que caldrà fer de nou.

Si fos Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puig­cercós pen­sa­ria sobre la pre­gunta ante­rior i, en clau par­tidària, refle­xi­o­na­ria sobre si em bene­fi­cia o no divi­dir un mapa polític tan com­plex com el català entre dre­tes i esquer­res. Em pre­gun­ta­ria què en treu ERC de tri­par­tits com el de Lleida (majo­ria abso­luta del PSC), Bar­ce­lona, Ter­rassa, el Mas­nou, Mar­to­rell (un regi­dor menys), Girona (4,5 punts menys)..., i on ha que­dat la con­questa de l’àrea metro­po­li­tana (pèrdua del regi­dor a l’Hos­pi­ta­let, un menys a Cor­nellà i en defi­ni­tiva reforçament del PSC!).

En el cas d’Artur Mas i Josep A. Duran em tro­ba­ria amb la qüestió més difícil, perquè afecta el ser o no ser de CiU: sarko­zis­tes o soci­al­demòcra­tes? La cam­pa­nya dia­lo­gant, pac­tista i d’esquer­res de Trias (només dos regi­dors menys que Hereu) o la con­fron­tació total amb el tri­par­tit, que ara com ara s’ha sal­dat amb dues victòries que els han dut de cap a l’opo­sició. I un res­pir diu­menge que no se sap ben bé si aju­darà o no a una reflexió ina­jor­na­ble.