Diumenge de Rams

Així com hi ha lli­bre­ries de vell, on es venen lli­bres antics, he des­co­bert una lli­bre­ria màgica, on es poden lle­gir alguns lli­bres que encara no s’han escrit. Hi trobo un volum que exis­tirà l’any 2000, i el títol m’ha fet gràcia: Folk­lore naci­o­na­li­tat al del ter­ri­tori a lle­vant d’Aragó, i una nota a peu de pàgina que diu: “Ter­mi­no­lo­gia apro­vada per la llei d’har­mo­nit­zació autonòmica”.

He vist que es trac­tava d’un calen­dari de fes­tes i com­me­mo­ra­ci­ons popu­lars, i m’he apres­sat a bus­car-hi la infor­mació sobre la festa d’avui, Diu­menge de Rams.

Sem­bla que aquests dar­rers anys del segle XX els naci­o­na­lis­tes resi­dents a Bar­ce­lona van recu­pe­rar la tra­dició secu­lar de la pro­cessó del Diu­menge de Rams, dedi­cada com és sabut a la Mare de Déu dels Dolors. Quant als “pas­sos” o “mis­te­ris”, el temari bàsic com­pre­nia totes les fases de la Passió, des del “Decreto de Nueva Planta” fins a la “Ley de Armo­ni­zación”, però no hi fal­ta­ven les repre­sen­ta­ci­ons de la vida ante­rior de la comu­ni­tat, com els “qua­dres” que figu­ra­ven “Guifré el Pilós”, “Els almogàvers”, una colla de “Pei­xos de la Medi­terrània” que duien pin­ta­des les qua­tre bar­res, els “armats” de Ramon Beren­guer el Gran, una car­rossa en forma de nau titu­lada “Con­so­lat de Mar”, una com­parsa d’homes dis­fres­sats de juris­tes antics que reci­ta­ven els “Usat­ges” i molts altres “pas­sos” que cons­tituïen un espec­ta­cle extra­or­di­nari.

Pel que es dedu­eix d’aquest raríssim lli­bre, a par­tir de l’any 1981 la pro­cessó del Diu­menge de Rams s’enriquí a Bar­ce­lona amb una gran quan­ti­tat de “pas­sos” ines­pe­rats: con­gre­gants amb vesta i atxa a la mà vol­ta­ven el penó de l’Agre­gació de devots de l’Esta­tut; dar­rera del penó, “papus” enca­put­xats toca­ven tam­bors i els seguia la Creu dels impro­pe­ris. Venien després els següents “mis­te­ris”: “Entrada de Sant Martí-le-Bau a la plaça de Sant Jaume”, a càrrec del gremi de la Santa Il·lusió; “Pre­sen­tació de l’Esta­tut al tem­ple”, del gremi de Tiso­rers; “Quan Miquel dis­pu­tava amb els doc­tors”, del gremi dels Pos­si­bi­lis­tes; “La Gene­ra­li­tat amb la creu a coll”, de la con­fra­ria dels Pobres de Solem­ni­tat; aquest pas anava acom­pa­nyat d’una curi­osa com­parsa de “teje­ro­res a mano armada”. A con­ti­nu­ació hi anava part de la Con­fra­ria dels Dolors, can­tant l’“Eterna Espina”, i la resta seguia amb peus des­calços, arros­se­gant cade­nes i altres mor­ti­fi­ca­ci­ons.

Diu el cro­nista que una enorme ger­nació (perdó: una enorme ger­na­ci­o­na­li­tat) assis­tia al pas del seguici, i que el poble exhi­bia incomp­ta­bles pan­car­tes en les quals es repe­tia només aquesta jacu­latòria: “No volem que ens facin la pas­qua abans de rams”.