És dijous, ens apleguem al Casino. Mentre el “quefe” s’acaba el “carajillo”, concretem la jugada. Agafem bastons, i de seguida estem resseguint marges. La primera mitja hora, sempre de cara amunt, es fa feixuga. Arribem al primer coll, prenem l’altre vessant, perdem altura, inevitable. Si vols arribar més enllà, has de fer tobogans. Gairebé som a tocar de la riera, davant, sobre els penya-segats, veiem l’església romànica, hi vam ser no fa gaire. Ens tornem a enfilar, apareixen unes lloses planes de sauló vermell, i amunt, en un dels tombants del camí, ja força enlaire, veiem l’objectiu; ens qüestionem d’arribar-hi, la mania de posar els cims tan amunt. Aprofitant un balcó càrstic, des d’on es veu el castell i el campanar veí, esmorzem, ens congratulem de poder disfrutar entre setmana, sense gossos, ni “lobitos”, del bosc, que sempre hem tingut rere casa. I, amb si són verdes o madures, fem cim, 590 m, veiem mig país, si estigués més clar, veuríem Mallorca. Tornem vorejant penyes, vista aèria del carrer Major, la piscina “olímpica”, i baixada ràpida, entre torres, per les escales drecera. Hem gaudit del nostre entorn, ens hem posat amb el govern, i ara, una “torrada” 0,0%, fresqueta, que per això ens hem polit, diuen, més de 2.000 kcal, en una dotzena de quilòmetres, xino-xano. I fins dijous que ve..., que hem de veure món.