Turisme de proximitat

És dijous, ens aple­guem al Casino. Men­tre el “quefe” s’acaba el “cara­ji­llo”, con­cre­tem la jugada. Aga­fem bas­tons, i de seguida estem res­se­guint mar­ges. La pri­mera mitja hora, sem­pre de cara amunt, es fa fei­xuga. Arri­bem al pri­mer coll, pre­nem l’altre ves­sant, per­dem altura, ine­vi­ta­ble. Si vols arri­bar més enllà, has de fer tobo­gans. Gai­rebé som a tocar de la riera, davant, sobre els penya-segats, veiem l’església romànica, hi vam ser no fa gaire. Ens tor­nem a enfi­lar, apa­rei­xen unes llo­ses pla­nes de sauló ver­mell, i amunt, en un dels tom­bants del camí, ja força enlaire, veiem l’objec­tiu; ens qüesti­o­nem d’arri­bar-hi, la mania de posar els cims tan amunt. Apro­fi­tant un balcó càrstic, des d’on es veu el cas­tell i el cam­pa­nar veí, esmor­zem, ens con­gra­tu­lem de poder dis­fru­tar entre set­mana, sense gos­sos, ni “lobi­tos”, del bosc, que sem­pre hem tin­gut rere casa. I, amb si són ver­des o madu­res, fem cim, 590 m, veiem mig país, si estigués més clar, veuríem Mallorca. Tor­nem vore­jant penyes, vista aèria del car­rer Major, la pis­cina “olímpica”, i bai­xada ràpida, entre tor­res, per les esca­les dre­cera. Hem gau­dit del nos­tre entorn, ens hem posat amb el govern, i ara, una “tor­rada” 0,0%, fres­queta, que per això ens hem polit, diuen, més de 2.000 kcal, en una dot­zena de quilòmetres, xino-xano. I fins dijous que ve..., que hem de veure món.