El factor humà
Ser o no ser d’aquest món
Una de les realitats que cal treballar en el fenomen de la immigració és evitar que dins d’una comunitat que comparteix el mateix territori s’hi formin realitats paral·leles, com si corresponguessin a mons diferents que res tenen a veure l’un amb l’altre. No es tracta que tothom vesteixi igual, parli la mateixa llengua, tingui els mateixos hàbits gastronòmics i professi la mateixa religió –si és que cal guiar-se per modes, gustos i credos–, però sí que és bo treballar per construir una societat que a la vegada que sigui suma de diversitats es mogui d’acord a uns codis comuns i unes sensibilitats coincidents.
No va aquest article de sumar-se a l’oracle que des del fons de la cova clama perquè les dones que porten vel deixin de fer-lo servir i perquè aquells que resen a la mesquita s’agenollin ara davant la creu, però sí que pretén obrir una reflexió de fins a quin punt les situacions que es viuen en alguns indrets amb forta presència de gent nouvinguda dibuixa una d’aquestes realitats paral·leles sorprenents, desconcertants.
Quan es pregunta a l’home d’ascendència asiàtica que atén un comerç de roba a tocar de la Rambla de Barcelona què hi fa en un lateral de la porta d’accés del seu establiment un anunci on s’utilitza com a reclam la imatge d’un violador, la primera reacció és oferir un somriure. El violador en qüestió és l’exjugador de futbol Dani Alves, condemnat a quatre anys i mig de presó per haver atacat una noia a finals del 2022, i la resposta en forma de somriure és un recurs comunicatiu del botiguer que li permet escapar d’una evident incomoditat fent notar que no parla català i que el seu castellà és mínim. Tot i això, amb aquesta última llengua acaba dient, més o menys, que abans el futbolista l’Alves sí que era bo, però que l’Alves persona ja no ho és, de bo, i que ja ho sap, tot això que ha passat, però que l’anunci no es mou del seu lloc.
Aquesta fotografia publicitària del jugador fa dos anys que és en aquest establiment del Raval barceloní. A la imatge s’hi veu un Alves amb posat triomfador, amb samarreta blava, ulleres de sol i un rellotge de grans dimensions al canell. La seva fotografia forma conjunt amb una altra de Neymar JR i Leo Messi, una tripleta que la marca de gorres Capslab va pensar, un dia, que seria màgica per anunciar i vendre els seus productes.
Amb més o menys encert, Messi i Neymar han seguit fent gols i han mantingut inalterat el valor de la seva imatge, però el cas d’Alves, després de la gravetat dels fets que van quedar provats en la sentència, és el d’una persona que ha quedat desautoritzada com a reclam de cap producte, i encara menys per vendre la imatge d’un tipus atractiu, seductor.
Quan la sensibilitat de la societat camina en el sentit de consolidar unes relacions humanes fonamentades en el respecte cap a l’altra persona en totes les seves condicions, i també la de la llibertat sexual, no pot ser que algú dins d’aquesta comunitat vegi normal seguir donant llum de neó a un violador. Una cosa és no saber l’idioma del país on es va a viure, i una altra és viure com alienes les normes més essencials de comportament d’aquesta nova societat que un dia va aplaudir Alves i un altre el va deixar de tenir com exemple de res, com no pot ser d’una altra manera.
