Després de cinc anys

Cinc anys de diari Avui… Una petita trans­fusió –dia a dia, gota a gota– de nor­ma­li­tat en una soci­e­tat cata­la­na­ment anèmica. Remei d’urgència, tot espe­rant d’acon­se­guir de posar en marxa els pro­ces­sos de pro­ducció de sang reno­vada i bàsica, de cèl·lules rege­ne­ra­des, de tei­xit mus­cu­lar cada vegada més enèrgic i resis­tent.

Segons com ens ho mirem, cinc anys no és altra cosa que un sos­pir en el temps, d’aquest temps que –com diuen els rellot­ges antics– “irre­pa­ra­bile fugit”, s’esmuny entre els nos­tres dits com l’aigua d’un rie­rol. La història del diari Avui és la suc­cessió de més de mil cinc-cents sos­pirs: sos­pirs d’espe­rança, des­co­rat­ja­ment, d’alleu­ja­ment, de sor­presa, de tos­su­de­ria. La suma d’aquests sos­pirs es trans­forma en una res­pi­ració prou contínua, i això és el que es trac­tava d’acon­se­guir.

Són pocs, cinc anys, és cert; però també és una llarga vet­lla al peu del camí per on ha cir­cu­lat la nos­tra història més recent, a vega­des acom­pa­nyada per càntics engres­ca­dors i a vega­des dei­xant en el camí tros­sos de pell viva. En aquests cinc anys, la vida de Cata­lu­nya ha estat sem­pre un “avui” fràgil i arris­cat, però les pàgines d’aquest diari han reflec­tit una volun­tat comu­nitària en la qual hem posat la nos­tra con­fiança.

Ara, però, els cinc anys coin­ci­dei­xen amb l’apa­rició en el nos­tre cel d’una negra nuvo­lada. “Ho veiem negre” no pas per pes­si­misme, sinó per luci­desa. Teníem ene­mics per­fec­ta­ment iden­ti­fi­cats, o almenys pre­vi­si­bles, però en ben poques set­ma­nes s’hi han afe­git ines­pe­rats col·labo­ra­ci­o­nis­tes. Si no en teníem prou amb els col·labo­ra­ci­o­nis­tes per omissió, ara es des­tapa algun col·labo­ra­ci­o­nista per acció directa, que intro­du­eix un escan­dalós ele­ment de per­tor­bació en la nos­tra pacífica trin­xera defen­siva, ja prou bom­bar­de­jada.

Han estat cinc anys pro­gres­si­va­ment durs, pro­gres­si­va­ment cla­ri­fi­ca­dors pel que fa a per­so­nes, par­tits i acti­tuds. Estem pas­sant dels llimbs autonòmics al pur­ga­tori, a la fase de puri­fi­cació a través de la qual han de que­dar clara­ment des­tri­ats els demòcra­tes i els auto­ri­ta­ris­tes, els “supers­tars” i els tre­ba­lla­dors sacri­fi­cats, els qui volen el poder a Cata­lu­nya i els qui volen el poder per a Cata­lu­nya, els qui juguen amb parau­les i els qui tenen paraula, els qui volen posar-se per damunt de les nos­tres Ins­ti­tu­ci­ons i els qui cre­uen que les Ins­ti­tu­ci­ons han d’estar per damunt de qual­se­vol anècdota per­so­nal, els qui cobren –en diners, en afa­lacs, en pro­me­ses– per tor­pe­di­nar la nos­tra modestíssima barca, i els qui, sense cap sub­venció, s’esfor­cen a fer-la avançar con­tra cor­rent… però a favor de la història.

El sisè any de l’Avui, doncs, comença amb una valo­ració més crítica del que és –del que serà– “cada dia” a Cata­lu­nya, i amb una exigència més con­creta del que ha de ser la nos­tra actu­ació “diària”. Que la nos­tra soli­da­ri­tat posi a rat­lla els dracs i esquinci les dis­fres­ses de sant Jordi.