Xina-cola

La instal·lació d’una fàbrica de coca-cola a la Xina és un pas decisiu en la universalització d’aquest producte. Teòricament, almenys, perquè el preu d’una ampolla de coca-cola xinesa –fixat molt alt– només és a l’abast de rics i de turistes. El fet, però, és que la característica ampolla ja la podem trobar en els racons més insospitats de les més diverses civilitzacions –a l’Índia, a Kenya, a Singapur– encara que la majoria de naturals d’aquests països no en gastin. I no en beuen no tan sols per motius econòmics, sinó també per raons de cultura.

La coca-cola és un xoc molt fort, una raresa al costat de les dues grans línies de begudes més difoses arreu del món, a més de l’aigua: les alcohòliques i les de fruita. Tant els sucs de fruita com les begudes alcohòliques tenen en comú que parteixen d’unes primeres matèries naturals i vegetals: la taronja, la llimona, la pastanaga, el raïm, la pruna, la cirera, la civada, l’ordi, la patata… Les “coles” i els refrescs industrials pertanyen a un altre món. Els partidaris dels líquids alcohòlics més “forts”, doncs, i els partidaris dels sucs de fruita més “inofensius” són germans naturals, o si voleu són fills d’una mateixa cultura tradicional. Hereus d’uns costums històrics.

No és estrany, per tant, que en tastar la coca-cola els xinesos hagin quedat desconcertats. Què és, això?, deuen haver pensat. I han fet dues afirmacions ben significatives:

“Té gust de medecina”. Han coincidit doncs, amb una opinió molt estesa en el món occidental, basada en un fet indiscutible: la “nou de cola” és usada en medicina com a estimulant estomacal, tònic, analèptic i astringent intestinal. Les begudes de “cola” no deixen de ser uns xarops, típicament edulcorats i aromatitzats, amb l’afegitó de bombolles carbòniques. El punt de venda originari és la farmàcia.

L’altra observació dels xinesos és la següent: “És massa freda”. Aquest “massa” és, naturalment, comparatiu: a l’Orient no acostumen a beure res fred. Les sopes són calentíssimes, i si voleu que els japonesos no us menyspreïn no demaneu el “sake” glaçat –com si fos un aiguardent blanc europeu–, que és el que fan els turistes nord-americans; preciseu que el voleu tebi. Us dedicaran un somriure de comprensiva complicitat. També el te és begut calent, i són els europeus –els britànics– els qui van inventar l’iced tea, el te gelat, plantejant els criteris contradictoris que sobre la temperatura de les begudes mantenen occidentals i orientals.

En els cas de les “coles”, però, la temperatura de consum té una altra explicació, suposo, a més de ser un producte de la civilització frigorífica: la conveniència de rebaixar-li, gràcies a la insensibilització del paladar que produeix el fred, el seu gust pastós i farmacèutic, absolutament anacrònic. Perquè no hem d’oblidar que les begudes de cola ja tenen cent anys.