L'11-S, sis anys després

Dimarts vinent se celebraran sis anys dels atemptats de l’11-S a les Torres Bessones de Nova York i a l’edifici del Pentàgon a Washington, que van donar un gir a les prioritats internacionals i van impulsar la popularitat del llavors alcalde novaoirquès, Rudy Giuliani –fins aquell moment força qüestionat–, i del president George W. Bush, que havia arribat a la Casa Blanca després de les ombres que planaven sobre el recompte electoral a Florida.

Des del setembre del 2001 hi ha hagut dues guerres (l’Afganistan i l’Iraq), una creixent inseguretat internacional (que ha tingut com a conseqüència l’adopció de legislacions més restrictives en drets i llibertats i la posada en marxa d’estrictes controls en el trànsit aeri) i la consolidació del jihadisme internacional.

Fins als anys 80, els jihadistes atacaven els seus règims àrabs (recordem, per exemple, que el president egipci Anwar al-Sadat va ser assassinat el 1981 durant una desfilada militar per quatre islamistes radicals, o que el Grup Islàmic Armat (GIA) volia derrocar el govern d’Alger).

Durant la presidència Clinton (1993-2001), el jihadisme es va internacionalitzar i va situar Occident i els EUA, vistos com el gran Satan, en el seu punt de mira. Els atemptats del 1998 contra les ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània i l’atac contra el USS Cole al Iemen, el 2000, en són dos exemples.

El terrorisme pot colpejar en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Ossama bin Laden és ara una icona del segle XXI, i Al-Qaida, una xarxa difusa i amb connexions globals.

És clar que el terrorisme ha de ser una prioritat internacional, però no es pot caure en el simplisme trampós i reduir-ho tot a la histèria terrorista. El jihadisme és un tema preocupant (no l’únic) i requereix dels governs un seguit de solucions, no només la policial o militar.