Aquests dies s’han fet algunes revelacions informatives sobre com es va planificar i com es va portar a terme la visita llampec de Carles Puigdemont a Barcelona, i també s’ha anunciat la propera aparició d’un parell de llibres que en fan un tractament més aprofundit amb l’aportació de diferents testimonis. I com, cada vegada que s’ha publicat quelcom sobre l’entramat de qualsevol acció de l’independentisme que ens hagi permès plantar cara a l’Estat espanyol –i se n’han publicat una pila–, no puc evitar que em corsequi el dubte de si no estem contribuint a despullar el moviment davant d’aquells que tenen la missió de desactivar-lo i fer-lo desaparèixer. No es tracta, com es diu habitualment, de matar cap missatger ni d’impedir que els periodistes i els historiadors facin la seva feina, que és descobrir, revelar, informar... Del que es tracta és que aquells que n’esdevenen font d’informació, goles profundes, si tenen una responsabilitat política efectivament compromesa amb la independència de Catalunya, tinguin la boca tancada. Que sàpiguen renunciar a la notorietat que els proporcionen les memòries i l’ambició de mostrar-se com a testimonis de primera fila. Perquè el contrari és una demostració de vàcua presumptuositat i d’irresponsabilitat i una gran demostració de la debilitat que representa deixar-se endur per l’eufòria que ens proporcionen les petites victòries. Petites victòries que ens agrada prendre a píndoles, però que no són res més que placebos que ens permeten enganyar momentàniament la síndrome d’abstinència que patim. Entre els reportatges periodístics, el llibres publicats, les ganivetades fratricides i el model obert de mobilització popular que fem servir en aquest país, ja no deu quedar res que no se sàpiga sobre el passat, el present i el futur del Procés. De tal manera que ja podem anar dient que “ho tornarem a fer”, que no farem altra cosa que anar d’un cul-de-sac a un altre. I per a mostra, la nostra.