L’alto el foc fallit

Si en una par­tida d’escacs que teniu gua­nyada, el vos­tre opo­nent us demana tau­les, la vos­tra reacció nor­malíssima serà rebut­jar-les de pla. “I ara!”, pen­sa­reu, “però en quin món de mones viu aquest paio estrambòtic?”. Més aviat espe­raríeu que per estal­viar-se més pèrdues de temps i de mate­rial l’opo­nent inclinés gra­ci­o­sa­ment el rei i aban­donés la par­tida. Sense fer-se’n vanes il·lusi­ons, d’un mira­cle d’última hora que el salvés de la der­rota immi­nent. Aquest exem­ple sen­zill explica la fallida d’un alto el foc incon­di­ci­o­nal a Ucraïna. Els rus­sos estan gua­nyant la guerra (tot i que els euro­peus volen pen­sar que no) i per això rebut­gen de pla un alto el foc apres­sat i sense garan­ties que no es torni a encen­dre el con­flicte, un cop l’adver­sari s’hagi refet. El rea­lisme, que no el der­ro­tisme, acon­se­lla accep­tar les coses que no es poden can­viar. El rea­lisme, doncs, acon­se­lla estron­car la sag­nia mor­tal a Ucraïna i accep­tar les pèrdues ine­vi­ta­bles –ara grans; més tard, immen­ses–. I tal dia farà un any.