Si en una partida d’escacs que teniu guanyada, el vostre oponent us demana taules, la vostra reacció normalíssima serà rebutjar-les de pla. “I ara!”, pensareu, “però en quin món de mones viu aquest paio estrambòtic?”. Més aviat esperaríeu que per estalviar-se més pèrdues de temps i de material l’oponent inclinés graciosament el rei i abandonés la partida. Sense fer-se’n vanes il·lusions, d’un miracle d’última hora que el salvés de la derrota imminent. Aquest exemple senzill explica la fallida d’un alto el foc incondicional a Ucraïna. Els russos estan guanyant la guerra (tot i que els europeus volen pensar que no) i per això rebutgen de pla un alto el foc apressat i sense garanties que no es torni a encendre el conflicte, un cop l’adversari s’hagi refet. El realisme, que no el derrotisme, aconsella acceptar les coses que no es poden canviar. El realisme, doncs, aconsella estroncar la sagnia mortal a Ucraïna i acceptar les pèrdues inevitables –ara grans; més tard, immenses–. I tal dia farà un any.