“La globalització, tal com l’entenem fins ara, pot haver arribat al final.” Aquesta afirmació la va pronunciar ara fa un mes a Hong Kong el president del banc HSBC, Mark Tucker. L’HSBC és un dels gegants del sistema financer, el vuitè banc més gran del món per actius i el segon d’Europa. Tucker va explicar que les tensions comercials i geopolítiques actuals reforçaran la integració regional en blocs. I encara va afegir que en aquest context hi haurà grans oportunitats per diferents agrupacions polítiques i comercials com ara els Brics (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) i altres estats del Sud Global.

L’antiglobalisme no és un moviment homogeni ni fàcil de resseguir en el temps. Hi ha un primer moment en què s’estructura, i que podríem situar a finals dels anys vuitanta, quan s’organitza a Berlín un fòrum alternatiu per contraposar-lo a una cimera del Fons Monetari Internacional. En tot cas, quan agafa una dimensió de moviment de masses és a finals dels noranta, quan milers de persones surten al carrer per protestar contra l’Organització Mundial del Comerç en el que es va conèixer com “La Batalla de Seattle”. Durant tres dies 40.000 persones van prendre els carrers d’aquesta ciutat dels Estats Units per aturar les negociacions de la Ronda del Mil·lenni de l’OMC. La convocatòria no la va fer cap partit polític i va aplegar sindicats, estudiants, ecologistes, anarquistes, feministes, pacifistes... Majoritàriament eren moviments vinculats amb l’esquerra ideològica.

El moviment antiglobalització va aconseguir que el món incorporés algunes de les seves proclames (com el tan celebrat consum de quilòmetre zero) però no va aturar els fluxos del comerç mundial. La primera gran patacada que va rebre l’Organització Mundial del Comerç li va arribar des de dins, durant la primera presidència de Donald Trump, quan Washington va boicotejar la renovació del tribunal de resolució de disputes. En la primera campanya com a candidat republicà, Trump es va presentar com un defensor de l’economia industrial, la que genera llocs de treball, enfront dels interessos de l’elit financera de Wall Street, amb la qual sistemàticament relacionava Hillary Clinton. Més enllà de la propaganda política, només calia veure qui eren els principals donants coneguts de cada un dels candidats per veure que –entre altres coses– hi havia dos models econòmics enfrontats. En la segona campanya electoral que ha portat Trump a la Casa Blanca els arguments econòmics van tornar a ser un element clau, amb la promesa de defensar l’economia nord-americana fent saltar per l’aire el model vigent de lliure comerç amb la imposició d’aranzels per forçar a negociar acords bilaterals a qui vulgui seguir comerciant amb els Estats Units. Després de la presa de possessió com a president, Trump ho ha posat en pràctica, amb la fatxenderia habitual i d’una manera tan poc afortunada que l’ha obligat a fer-se enrere per no acabar arrossegat per l’onada que ell mateix ha provocat. L’histrionisme del personatge i el fracàs inicial de l’estratègia ens podria fer creure que ha estat un pas en fals, improvisat, i que no li quedarà més remei que rectificar. Però, tal com s’ha començat a conèixer, al darrere d’aquesta estratègia hi ha tot un projecte polític. Tal com ja s’ha publicat, un dels principals assessors econòmics de Trump és l’economista Stephen Miran, que defensa una actuació disruptiva sobre el sistema global per retornar als Estats Units un control sobre el valor de la seva moneda, que és clau per controlar el deute. I que situa la defensa de la reindustrialització en la base per recuperar la sobirania política (i també la capacitat militar). Els que vulguin entendre el substrat ideològic del que està passant a Washington, val la pena que llegeixin el conegut com a “Informe Miran”.

La reacció dels mercats ha posat en pausa la guerra aranzelària, però la capacitat de generar incerteses de l’amenaça ja és –en si mateixa– un element transformador definitiu. Resulta una paradoxa que les últimes setmanes molta gent que mai ha invertit en borsa hagi viscut amb tanta preocupació els alts i baixos dels mercats. I encara més sentir partits i associacions d’esquerres defensant el lliure mercat. La crisi financera no ha servit per “refundar sobre bases ètiques el capitalisme” (proposta del condemnat per corrupció Nicolas Sarkozy), ni de la crisi de la covid en vàrem sortir més forts. Hi ha debats que només el afrontem quan ens hi obliguen, però sempre podem buscar alguna excusa per no fer-ho.