No dic amb orgull, però sí amb veritat, que se me’n fot un rave l’exquisidesa i brillantor de la molt premiada i considerada obra de Mario Vargas Llosa. No n’he llegit res ni penso fer-ho, i no em sap cap greu ni em fa vergonya. Com tampoc em sap cap greu ni em fa cap vergonya ser l’únic diari nacional imprès que ahir no duia a portada la mort del derrotat candidat a la presidència del Perú. Hauria trobat fins i tot de mal gust que la direcció executiva periodística li hagués reservat lloc sota la capçalera en què encara mantenim penjat el llaç groc contra la repressió i contra terrorismes verbals com el seu. S’ha de tenir un respecte per als morts, encara que siguin de l’adversari! Se’ns podria acusar de ser algú sense sentiments, sense valors i sense entranyes si haguéssim fet descansar Mario Vargas Llosa sota un llaç groc. Ves que no ens acusessin de delicte d’odi i tot! Per a mi, Mario Vargas Llosa entra de pet en la divisió que Malcom Otero i Santi Giménez en diuen “il·lustres execrables” i reivindico el dret a tenir “il·lustres execrables” propis. L’àvia Neus en deia “mal bitxos”. I de mal bitxo és el cop de puny sense avís ni explicacions del 1976 al seu amic Gabriel García Márquez. De pobre mal bitxo és el seu “idil·li” entre els 79 i els 86 anys amb Isabel Preysler a 80.000€ al mes de lloguer, despeses a part. Del seu reverencial espanyolisme i odi visceral a l’independentisme català ja ho sabeu tot. Un mal bitxo! Un pobre mal bitxo!