La classificació de les persones segons la generació a què pertanyen té la virtut de llistar els condicionants de cada època. Però també presenta el risc d’estandarditzar els aspectes irreductiblement personals, aquells caràcters que ens fan ser únics enllà dels factors estructurals (econòmics, polítics, laborals, formatius...) que pesen sobre una generació. Al capdavall, tots hem pogut comprovar que, de persones insolents, educades, explotadores, solidàries, malvades o honestes, n’hi ha a totes les generacions. Com si ho hagués dit Josep Pla: “No hi ha res més semblant a un boomer cretí que un cretí mil·lennista.”

El contrast actual entre generacions revela no només una crisi sinó un canvi de paradigma. El món virtual actua com una segona matriu. I és potser per aquesta raó que la família i els grups íntims, que tradicionalment tenien més influència sobre la persona, han vist disminuïda la seva incidència. Ara les distàncies entre generacions (mentalitat, estètica, valors, expectatives, oportunitats...) obren una bretxa tan gran que, de vegades, sembla que estiguem parlant d’universos diferents. Enmig d’aquest fragor, ¿és sòlid que boomers i generació X (la meva) exalcem com a veritat oficial la superstició que “abans tot era millor”? Tot: les relacions, l’amistat, l’ensenyament, l’honestedat, els veïns, els gossos... Es veu que “abans” hi havia molta més “cultura del treball”, “educació”, “fortalesa d’esperit” i no sé quantes martingales conceptuals més. ¿De debò? ¿Abans, amb les nostres misèries socials endèmiques, no fèiem res més que pixar colònia? ¿Els aprenentatges i les escoles regalimaven sublimitat? De debò?

¿Com és que, si les generacions adultes érem un pou de virtuts, hem permès aquest presumpte estat actual de “degeneració”? Observar biaixos negatius que puguin tenir les generacions joves, no ha de comportar la magnificació d’un “passat”, tan deficitari en tants aspectes. Si ho fem, serà perquè hem confós les noves formes amb el propi crepuscle vital.