Prenguem la paraula

Just quan comen­cem a res­pi­rar, els humans sen­tim l’escal­for dels braços i la veu mater­nal. De manera natu­ral amb pocs sons i poques regles –apre­ses sense ser-ne cons­ci­ents– dis­po­sem d’infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats de comu­ni­car-nos i de refe­rir-nos a tot el que ens envolta i el que sen­tim. I par­lem ben natu­ral­ment (par­lar vol dir també escol­tar i pen­sar). Ine­vi­ta­ble­ment el voca­bu­lari ens ve pre­nyat de pre­con­fi­gu­ra­ci­ons i pre­ju­di­cis for­jats per les con­cep­ci­ons que han donat forma a la llen­gua al llarg de la història. Així tots esde­ve­nim part d’una col·lec­ti­vi­tat lingüística. És difícil con­ce­bre la nos­tra espècie sense el llen­guatge ver­bal. La gramàtica i la filo­lo­gia fa poc temps que exis­tei­xen. I encara fa menys temps que exis­teix la soci­o­lingüística, que estu­dia les rela­ci­ons entre llen­gua i soci­e­tat (cul­tura, política, poder). Les rela­ci­ons i llui­tes de poder són intrínse­ques a l’esde­ve­nir històric. Donat que el llen­guatge té capa­ci­tats per­for­ma­ti­ves –dona forma a la rea­li­tat de manera interes­sada–, és objecte d’un intens con­trol pels poders de torn i s’infil­tra en tots els racons del pen­sa­ment i la consciència regu­lant què i com s’ha de dir la rea­li­tat. El poder arreu vol fer-nos creure que som sub­al­terns a la seva jerar­quia. I la paraula és el pri­mer ins­tru­ment de poder: només cal pen­sar en la pro­hi­bició de par­lar. En el nos­tre cas fa segles que ens volen fer creure que el cas­tellà i el francès són supe­ri­ors a la nos­tra llen­gua. És un escàndol que encara avui es per­se­gueixi el català. Estem farts que jut­ges, fun­ci­o­na­ris i poli­cies rein­ci­dei­xen en el menys­preu del català sense que siguin aco­mi­a­dats imme­di­a­ta­ment. Pren­guem la paraula, pren­guem el car­rer. Demà, 23 d’abril, amb el col·lec­tiu Sant Jordi per la Llen­gua.