‘In memoriam’

“No soc catòlica, però...”, “Jo soc ateu, i tan­ma­teix...” Molts dels mis­sat­ges que a les xar­xes soci­als estan aco­mi­a­dant el papa Fran­cesc expres­sen així l’admi­ració o l’afecte que des­per­tava entre les per­so­nes que no tenen fe en el dogma de l’Església segons el qual seu a la càtedra de Sant Pere qui en el nom de Déu lliga a la terra allò que hagi de que­dar lli­gat en el cel. Quin sig­ni­fi­cat podem atri­buir a aquesta cir­cumstància, que no és nova, ja que de manera sem­blant va pas­sar amb Joan XXIII?

Pot­ser no hi ha cap sant que resulti més simpàtic i pro­per als no cre­ients que sant Fran­cesc. Aquell que deia “germà sol, ger­mana lluna” rat­llant l’hete­rodòxia pan­te­ista, pre­cur­sor sense pre­ten­dre-ho de tot el cor­rent modern que afirma l’existència de drets en els ani­mals, par­lava del llop com avui sem­blen fer-ho els més fer­vo­ro­sos eco­lo­gis­tes, com no els ha de resul­tar atra­ient? D’aquest sant, el del culte a la natura com a mag­ni­fi­cent obra de Déu i marc per a la seva cre­ació més per­fecta, l’ésser humà, el car­de­nal Ber­go­glio va pren­dre la seva advo­cació papal ara fa 12 anys. Déu l’ha cri­dat a la seva presència el dilluns de Pas­qua, en què es com­me­mora la festa més gran dels cris­ti­ans, la de la resur­recció del fill de Déu, fet carn per expres­sar amb la seva passió i mort la infi­nita mise­ricòrdia divina. De mise­ricòrdia en par­lava el papa, però era papa i no un vene­dor de lli­bres d’auto­a­juda, ni tan sols un filòsof a la recerca de la raó de l’existència o de la feli­ci­tat.

El papa és mol­tes coses alhora, més enllà de l’home que abraça malalts, o s’absté de jut­jar homo­se­xu­als, o renta i besa els peus dels pre­sos. El papa és alhora el sobirà de l’únic estat hie­rocràtic, o teocràtic, segons com es miri, una mena de monar­quia abso­luta de caràcter elec­tiu, en tot cas un estat atípic al nos­tre entorn occi­den­tal, que exis­teix per garan­tir la inde­pendència de l’expressió a la terra del regne de Déu. Per al no cre­ient m’ima­gino que tot això sona a faula, però el seu màxim repre­sen­tant fins fa res va ser el papa Fran­cesc I, i pot­ser per això s’ana­litza la seva figura des de la fe i des de fora de la fe.

Que Hugo Chávez hagi enal­tit la seva figura com a fla­gell de pode­ro­sos, ens podria induir a con­si­de­rar el papa Fran­cesc més ali­neat amb la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment que amb els postu­lats catòlics orto­do­xos. Però també se n’ha recor­dat l’empa­tia amb el poder a l’Argen­tina de Videla i la resistència a donar con­tin­gut a certs avenços reque­rits a l’Església des d’algu­nes comu­ni­tats de base. Per apro­fun­dir la con­fusió, la seva dar­rera recepció ofi­cial la va con­ce­dir a J.D. Vance, el con­vers, encara que ho va fer en el marc de les seves crítiques a la manca de cari­tat nord-ame­ri­cana amb la immi­gració.

Aquesta dis­cussió política i ideològica sobre la figura del papa no ces­sarà amb la seva mort. Ja va suc­ceir amb altres i per des­comp­tat tenyirà d’espe­cu­lació i teo­ries més o menys cons­pi­ra­ti­ves el procés d’elecció del suc­ces­sor. L’última cre­ació literària de Javier Cer­cas no ha con­tribuït a paci­fi­car aquest assumpte sinó, amb més o menys opor­tu­nisme, ben al con­trari, cri­ti­cant com es fa en gene­ral el món cle­ri­cal. També ho va fer Fran­cesc en rebut­jar la pompa vati­cana com allu­nyada del mis­satge evangèlic.

Però l’Església catòlica no és només Càritas, i encara menys una sim­ple ONG. El mis­satge de l’Evan­geli no només és mate­rial, sinó també espi­ri­tual, i és aquesta doble dimensió, de vega­des ten­si­o­nada per la rea­li­tat quo­ti­di­ana, el que li ha permès arri­bar fins aquí dos mil anys després de ser ins­tituïda pel fill del fus­ter. Dogma i mise­ricòrdia, ritus i redempció es neces­si­ten i com­pro­me­ten mútua­ment. Després hi ha la fal·lible con­dició humana, car­re­gada de con­tra­dic­ci­ons, mis­teri i espe­rança: aquest para­do­xal papat de Fran­cesc I no hau­ria estat pos­si­ble sense la renúncia del pare filòsof, el pri­mer en segles que va enfron­tar el gran debat sobre la tensió entre raó i fe. Fran­cesc I i Benet XVI són dues cares de la mateixa moneda que reclama la nos­tra soli­da­ri­tat i mise­ricòrdia pel fet incon­tes­ta­ble de ser ger­mans, és a dir, fills d’un mateix Déu. Qui no creu en aquesta veri­tat fona­men­tal, en vir­tut de quin altre dogma reclama de l’altre que el tracti com si fos ell mateix?

Avui jo hau­ria vol­gut recor­dar un altre ésser humà que se n’ha anat aquests dies, el notari Joan Rúbies, gràcies a la inter­venció del qual he for­mat la meva família. Però ell entendrà que hagi can­viat el tema de la peça. I segur que ja s’han tro­bat tots dos.