Vallmanya i el president Macià, encara

Des de fa temps que assistim a un espectacle lamentable que té com a protagonista la casa del president Francesc Macià a Vallmanya, al municipi d’Alcarràs. La casa cau, s’ensorra estrepitosament sense fer soroll, perquè a la teulada hi ha un esvoranc per on es colen les estrelles de la nit, mentre la pluja s’hi filtra i estova i esborra la nostra història.

L’edifici, epicentre d’una gran finca que era propietat de la família política del president, és l’única casa que conservem directament vinculada al patrimoni familiar dels Macià-Lamarca. És un lloc fonamental, a més, per entendre determinats episodis de la història del país, com la revolució agrícola de la plana de Lleida i la Franja, la Guerra Civil, la repressió franquista o la colonització. La casa cau, sí, i amb ella s’ensorra el país una mica més.

Catalogada el 2008 com a bé cultural d’interès local per l’Ajuntament d’Alcarràs –se suposa que hi devien veure alguna cosa a preservar–, la casa és de propietat privada, però el propietari no en vol saber res perquè és un pagès a qui la història del seu país li importa un rave. Però els fets i la transcendència d’aquella finca en la història del país són tan rellevants que el febrer d’enguany va aconseguir-se que la Generalitat incoés –obrís, en termes tècnics– l’expedient perquè aquell lloc passés a ser declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN), la màxima categoria de protecció i reconeixement que preveu el nostre ordenament jurídic patrimonial. Un cop s’ha incoat l’expedient de declaració, el règim de protecció establert a la llei per als BCIN és d’aplicació immediata a la casa de Macià. Què vol dir això? Que és un BCIN a tots els efectes.

En resum, que l’Ajuntament d’Alcarràs i la Generalitat, amb les respectives declaracions del 2008 i el 2025, han reconegut que la casa és un bé patrimonial molt rellevant i que cal preservar-la per llegar-la a les generacions del futur. Això vol dir fer-hi les obres que calguin si, com és el cas, l’edifici amenaça ruïna i el propietari es nega a fer-les. “En cas de perill imminent per a l’immoble, l’administració competent pot executar les obres imprescindibles per a salvaguardar el bé sense necessitat de requeriment previ”. Això és el que diu la llei de patrimoni i l’opció d’intervenció subsidiària està justificada, precisament, per la rellevància del bé en la història del país, que passa per sobre de la propietat privada. És el bé comú i l’interès públic.

Aleshores, quin és el problema? Per què no hi actuen les administracions públiques que tenen competència en aquest assumpte? No ho sabem, però el cert és que tant l’Ajuntament d’Alcarràs com la Generalitat es neguen a posar diners per avançat –que després podrien recuperar quan passin la factura al propietari, tal com diu la llei– per salvar de l’ensulsiada la casa del president Macià. És gravíssim en tots dos casos i no s’entén que ni una administració ni l’altra ho facin. No tenen cap excusa ni argument, i escoltin vostès el que ara els diré: qualsevol cosa que diguin des d’aquestes administracions per contradir-me serà mentida. Estan sent uns irresponsables, estan actuant al marge de la llei i estan incomplint els mandats electorals que tenen uns i altres.

El problema no és d’ara i ja fa anys que s’arrossega, com ha quedat demostrat al llibre Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià (Pagès Editors, 2023), que un grup d’historiadors capitanejats per Ferran Dalmau vam haver d’escriure per combatre dues coses. La primera, la desídia administrativa de la Generalitat que, fins i tot, rebutjava declarar la casa BCIN al·legant que no tenia valor. De mala gana i rondinant, van haver de fer marxa enrere i incoar l’expedient de BCIN després de veure tot el que es publicava al llibre. I la segona, la desinformació i rancúnia per la finca i la figura de Macià que encara es palpen en diferents ambients ideològics d’Alcarràs, que giren l’esquena a la història del país i només veuen en Vallmanya un pou sense fons per enterrar quartos. A Alcarràs ara hi mana Junts, mentre que la conselleria de Cultura, malgrat l’arribada dels socialistes a la Generalitat, està encara controlada per ERC. Se’m fa molt costa amunt assimilar que tot això estigui succeint, precisament, amb aquests dos partits, els dos que havien de dur el país a la independència i que, a l’hora de la veritat, són incapaços d’apuntalar la casa del president Francesc Macià.