Saura i la debilitat nacional

No em can­saré mai de denun­ciar i cri­ti­car mal­trac­ta­ments, exces­sos i errors poli­ci­als. És el meu dret i fins el meu deure. Un con­se­ller d'Inte­rior en té uns altres de molt dife­rents. Si detecta mal­trac­ta­ments, exces­sos o errors, ha d'actuar amb rapi­desa i con­tundència, sense fer soroll: tallar el cap que cal­gui i no par­lar-ne més. O ple­gar.

Res a veure amb somi­car adme­tent errors no con­cre­tats de res­pon­sa­bles no iden­ti­fi­cats. Res a veure amb inten­tar fer marxa enrere, després, amb una carta ado­les­cent par­lant d'amor als agents. Res a veure amb fin­gir autocrítica des­ti­tuint un càrrec inter­medi que no hi pinta res política­ment i que no està pro­te­git pels pro­ce­di­ments que empa­ren un fun­ci­o­nari. I res a veure amb car­re­gar el mort a la tele­visió naci­o­nal i, al final de la cadena de des­propòsits, pre­sen­tar-se com una víctima en el seu dis­curs del dia de les Esqua­dres.

Joan Saura ha comès tots aquests errors un dar­rere l'altre. I si ahir no li van xiu­lar les ore­lles fins a reben­tar-li els tim­pans –en els dinars que fan els agents després de l'acte pro­to­col·lari– és perquè no en té.

Només va enso­pe­gar amb un con­cepte que s'acosta a la veri­tat: hi ha gent a qui molesta l'existència d'una poli­cia cata­lana. I n'hi ha que no se la creu perquè no es creu el país, i en aquesta llista s'hau­ria d'apun­tar el con­se­ller. Totes les seves vacil·laci­ons són símptoma de debi­li­tat naci­o­nal. O algú s'ima­gina Rubal­caba lamen­tant-se amb gemecs pels errors dels seus anti­a­va­lots?