Lord Saura

Per alguna raó que Joan Saura no deu enten­dre, la page­sia ja fa temps que va deci­dir sor­tir de l’Edat Mit­jana i aju­dar-se de màqui­nes (segu­ra­ment diabòliques) per a les fei­nes del camp. Són eines que alguna vegada fan sal­tar gus­pi­res i alguna vegada es cala foc. Solució: que els page­sos facin la mig­di­ada de 2 a 5. Tant és que sigui la millor hora per reco­llir el cereal: Saura no ho sap ni l’hi importa.

I pot­ser sap, però no l’hi importa, que els incen­dis d’estiu són nor­mals al Medi­ter­rani. El que cal, per mini­mit­zar-los, és ges­ti­o­nar bé el ter­ri­tori, que els bos­cos no dei­xin d’explo­tar-se, que el camp no es des­po­bli i que els matei­xos habi­tants el cui­din. Per inten­tar aquest camí, Saura hau­ria d’enten­dre’s amb altres con­se­llers del seu govern i, ai!, d’un altre par­tit. I per aquí sí que no hi passa.

La seva posició va que­dar clara ahir a la nit: amb la LEC, qui ha tren­cat la uni­tat no ha estat ICV-EUiA (12 dipu­tats), sinó el PSC i ERC (58), que s’han ajun­tat amb CiU (48). Saura, com si fos britànic: quan hi ha boira al canal de la Mànega, és Europa en pes la que queda aïllada. Els britànics no volen l’euro i és a la UE. ICV no vol la LEC i con­ti­nua al govern.