Articles
Pocs i rars
A la tres
Les cadires de ferro del Madrid polític, les de l’esquerra vaporosa, i les de la dreta tridentina, es van remoure dijous com per efecte d’un terratrèmol amb la notícia del retorn de Rodrigo Rato. Motius d’índole personal –va citar l’educació dels fills– li han fet abandonar la presidència del Fons Monetari Internacional, renunciant així a una carrera d’excepció entre la classe política espanyola. Això no obstant, Rato diu que no torna per fer política, tot i que continuarà militant al PP. Però sembla que ell és l’únic que ho té clar. Al seu partit l’han rebut amb tota mena de felicitacions i al PSOE es respira un cert neguit. Si Rajoy no se’n surt d’aquí al 9 de març, la data que com va avançar l’AVUI Zapatero té marcada al calendari per celebrar les generals, hi haurà qui, de seguida, trucarà a la porta de Rato, convertit automàticament en una mena de gran reserva dels peperos davant d’alternatives molt menys sòlides: la populista Esperanza Aguirre i l’eterna promesa Ruiz-Gallardón.
Una altra cosa és que s’hi presti. Encara no fa quatre anys que Aznar el va descavalcar de la seva cursa successòria en optar per Rajoy. Tots dos, Rato i Rajoy, tenien un perfil polític semblant: conservadors, fills del planter de l’AP de Fraga dels 80, però de tarannà centrista. L’un, però, era més rebel que l’altre. I el 2003, Rato va cometre un pecat imperdonable: qüestionar l’aventura iraquiana d’Aznar. I per això mateix Rajoy va ser l’elegit, al preu de quedar vigilat dia i nit pels Zaplana i els Acebes, i el brillant vicepresident econòmic va marxar a un destí daurat però llunyà. Des de la Constitució de Cadis, la història d’Espanya n’està plena, de liberals traïdors que han hagut de fer les Amèriques o les Europes. Si s’haguessin pogut quedar, potser aquesta història hauria estat un pèl diferent. Bé. Alguna cosa ha canviat: ara tornen i no els apedreguen. En el fons, perquè encara són pocs i rars.
Una altra cosa és que s’hi presti. Encara no fa quatre anys que Aznar el va descavalcar de la seva cursa successòria en optar per Rajoy. Tots dos, Rato i Rajoy, tenien un perfil polític semblant: conservadors, fills del planter de l’AP de Fraga dels 80, però de tarannà centrista. L’un, però, era més rebel que l’altre. I el 2003, Rato va cometre un pecat imperdonable: qüestionar l’aventura iraquiana d’Aznar. I per això mateix Rajoy va ser l’elegit, al preu de quedar vigilat dia i nit pels Zaplana i els Acebes, i el brillant vicepresident econòmic va marxar a un destí daurat però llunyà. Des de la Constitució de Cadis, la història d’Espanya n’està plena, de liberals traïdors que han hagut de fer les Amèriques o les Europes. Si s’haguessin pogut quedar, potser aquesta història hauria estat un pèl diferent. Bé. Alguna cosa ha canviat: ara tornen i no els apedreguen. En el fons, perquè encara són pocs i rars.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.