Aules encallades

Vaig començar EGB quan Franco encara res­pi­rava –amb la ven­ti­lació mecànica que man­te­nia viu el règim– i vaig pas­sar per l'ense­nya­ment públic que el dic­ta­dor havia dei­xat lli­gat i ben lli­gat. Era un des­as­tre en el qual no con­fi­ava ningú, inclo­sos els meus tur­men­tats pares, que enve­ja­ven amics que havien pogut "fer entrar" els fills en esco­les pri­va­des que ara són con­cer­ta­des. La mala consciència fami­liar no es va diluir –una mica– fins als estu­dis uni­ver­si­ta­ris. 

El balanç del pas dels fills del baby boom per aquest sis­tema edu­ca­tiu és irre­gu­lar. Som cen­te­nars de milers d'auto­di­dac­tes, la majo­ria dels quals amb grans lla­cu­nes, espe­ci­al­ment en els idi­o­mes. Però des d'ales­ho­res han pas­sat trenta anys de democràcia i de reno­vació de l'ense­nya­ment, i ara no són els pares els que des­con­fien de l'edu­cació pública: estu­dis sociològics i l'OCDE cons­ta­ten que no és eficaç i que no ser­veix per avançar cap a la igual­tat d'opor­tu­ni­tats.

L'escola pública està des­bor­dada i la con­se­lle­ria i els mes­tres s'enro­quen en el seu enfron­ta­ment. Amb el con­se­ller para­pe­tat en l'aritmètica par­la­mentària que li per­metrà apro­var la LEC i els sin­di­cats entre­gats a la demagògia prèvia a una vaga, l'ense­nya­ment con­ti­nua enca­llat, sense pro­gres­sar ade­qua­da­ment. No sé si ens merei­xem el que tenim.