Universitat analfabeta

En una Cata­lu­nya inde­pen­dent, quin idi­oma reg­narà a les uni­ver­si­tats? La pre­gunta simu­la­cre és útil, perquè ens ajuda a visu­a­lit­zar una part del que per­dem (o gua­nyem, depèn de com es miri) en pertànyer al sis­tema uni­ver­si­tari espa­nyol.

En la majo­ria de països que la tenen peti­tona (la llen­gua), la tendència con­sis­teix a man­te­nir l'idi­oma propi per als cur­sos de les car­re­res ofi­ci­als. És a dir, si un holandès vol ser metge, rebrà clas­ses en neer­landès, i un danès en danès, i un finès en finès. A l'hora d'abor­dar estu­dis més sin­gu­lars, com ara màsters, post­graus, doc­to­rats, o de lle­gir lli­bres i webs, o d'assis­tir a con­ferències i semi­na­ris, el més pro­ba­ble és que hagi de can­viar de llen­gua. Inva­ri­a­ble­ment, la que haurà d'abraçar serà l'anglès.

Tra­duint el pano­rama al nos­tre pai­satge uni­ver­si­tari, si fóssim com Holanda o Dina­marca o Finlàndia, la llen­gua de pro­fes­sors i alum­nes seria el català en les acti­vi­tats col·lec­ti­ves ordinàries. Una classe per a cent estu­di­ants que volen lli­cen­ciar-se hau­ria de ser a la força en català. El pro­fes­sor que volgués gua­nyar-se la vida fent clas­ses a futurs met­ges o his­to­ri­a­dors o físics ter­mo­nu­cle­ars hau­ria de tenir el nivell C, i el D i l'E i així fins a la Z, perquè hau­ria d'estar ple­na­ment alfa­be­tit­zat en català. Una altra cosa serien els lli­bres i els estu­dis més galàctics, que es farien en anglès.

La filo­so­fia és molt trans­pa­rent, i plena de seny: en tot allò que tin­guem prou capa­ci­tat, l'idi­oma ha de ser el propi. Quan el grau d'espe­ci­a­lit­zació, d'excepció o de sin­gu­la­ri­tat no ho per­meti, ales­ho­res en la llen­gua inter­na­ci­o­nal, que és una i només una. Estem molt lluny d'aquesta situ­ació, tant pel que fa a l'anglès com al català. De fet, la llen­gua que ocupa l'espai que en altres casos no ocu­pa­ria és el cas­tellà. I aquest és el debat real: què hem de fer amb el cas­tellà? No hi ha cap país inde­pen­dent, cap ni un, on una de les llengües acadèmiques prin­ci­pals sigui la dels veïns.

Quan el nos­tre govern fa un esforç, tre­men­da­ment tímid, per ten­dir a un esce­nari holandès o danès, resulta que el bo i millor de la comu­ni­tat acadèmica pren les armes. Hi tenen tot el dret, a ron­di­nar, però que sàpiguen que s'allu­nyen de la nor­ma­li­tat i de la moder­ni­tat que ens envolta. Que l'únic que defen­sen, al cap­da­vall, és la força del cas­tellà. I que en un futur de lli­ber­tat sobi­rana, les seves reac­ci­ons no entra­ran amb sim­pa­tia als lli­bres d'història.

L'únic que explica i jus­ti­fica el rebuig a la nor­ma­li­tat és el petit detall que encara no som inde­pen­dents.