Gitanos i gallecs

En aquest país la semàntica política­ment cor­recta ha fet estralls. S'ha fet ine­vi­ta­ble començar un dis­curs amb la fórmula “Ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes”, com si els nens no tin­gues­sin dret a sen­tir-lo. Aquesta tendència, insu­por­ta­ble per a la intel·ligència, explica que ja el gener de 1992 Jordi Pujol demanés dis­cul­pes per haver uti­lit­zat el terme “gitano” de manera pejo­ra­tiva. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat havia afir­mat, com a crítica als hote­lers, just abans dels Jocs Olímpics: “Si cris­tal·litza al món la idea que Cata­lu­nya és un país molt car i un poc gitano, ho paga­rem molt car”. L'opo­sició va embo­gir d'ale­gria quan va veure com li rega­la­ven la munició. I Pujol va patir més que un gitano en un bloc de pisos de paios. Ahir l'actual pre­si­dent va repe­tir la jugada: Mon­ti­lla va acu­sar CiU de ser “gallecs”; és a dir, de jugar a la puta i a la Ramo­neta. En to pejo­ra­tiu, doncs. I ara no se sap què és millor, que demani dis­cul­pes o que s'accepti
en el dis­curs públic l'ús popu­lar del subs­tan­tiu gallec com a murri o ambi­va­lent.