Desclot
Gitanos i gallecs
En aquest país la semàntica políticament correcta ha fet estralls. S'ha fet inevitable començar un discurs amb la fórmula “Ciutadans i ciutadanes”, com si els nens no tinguessin dret a sentir-lo. Aquesta tendència, insuportable per a la intel·ligència, explica que ja el gener de 1992 Jordi Pujol demanés disculpes per haver utilitzat el terme “gitano” de manera pejorativa. El president de la Generalitat havia afirmat, com a crítica als hotelers, just abans dels Jocs Olímpics: “Si cristal·litza al món la idea que Catalunya és un país molt car i un poc gitano, ho pagarem molt car”. L'oposició va embogir d'alegria quan va veure com li regalaven la munició. I Pujol va patir més que un gitano en un bloc de pisos de paios. Ahir l'actual president va repetir la jugada: Montilla va acusar CiU de ser “gallecs”; és a dir, de jugar a la puta i a la Ramoneta. En to pejoratiu, doncs. I ara no se sap què és millor, que demani disculpes o que s'accepti
en el discurs públic l'ús popular del substantiu gallec com a murri o ambivalent.