Trossos
Pactes
En campanya electoral, a tots els partits els incomoda parlar de pactes. Els qui poden, tendeixen a dir que el que volen és no pactar amb ningú i governar tots sols. Els qui no poden dir això, diuen que posaran un preu molt alt al seu vot. Ningú vol descobrir les seves cartes, però tampoc ningú no es vol tancar portes. Perquè saben que la política de pactes depèn no tan sols de qui guanya, sinó del nombre exacte de disputats de cadascun. L'aritmètica els condiciona.
Possibilitats
Si l'aritmètica ho permet, jo crec que hi tornarà a haver tripartit. Si l'aritmètica ho exigeix, pot haver-hi una sociovergència que no agrada a cap dels dos. Si l'aritmètica li donés la possibilitat, el PP somia a ser necessari a CiU o fins i tot al PSC. Però sembla que hi hagi un pacte que no es preveu ni amb l'aritmètica favorable: el de CiU i Esquerra. El que semblava fa vuit anys el pacte més natural i previsible, ara tothom el considera el més improbable.
Amputar
Segur que el pacte CiU-ERC ha esdevingut improbable per errors i responsabilitats de tothom, en aquests anys. I que tothom té retrets a fer-se. Però amputar-se aquesta possibilitat és una bestiesa i un mal negoci per a tots dos, fins i tot per negociar amb els altres. Això no s'arregla en un dia. Però en aquesta campanya es pot escollir entre fer més gran la rasa dient-se el nom del porc o intentar empetitir-la discrepant civilitzadament.