Gestionar el 10-J (2)

Si, com deia fa dues set­ma­nes, la res­posta del PP a l'ofec finan­cer de Cata­lu­nya és la d'un pro­vin­ci­a­nisme gris i ridícul, el rumb del PSC s'assem­bla a la d'un barco des­ar­bo­rat, sense brúixola i amb una tri­pu­lació man­cada de tot alè. Fa vuit anys que el vai­xell soci­a­lista no ha arri­bat a cap port polític relle­vant. Les com­petències tras­pas­sa­des són irrisòries. La part subs­tan­tiva de l'Esta­tut ha aca­bat al calaix dels mals endreços. El pacte finan­cer subs­crit fa un any, fet de clàusu­les ober­tes i pro­me­ses vagues, és ja paper mullat. La cre­di­bi­li­tat finan­cera de la Gene­ra­li­tat és nul·la en els mer­cats finan­cers: per tapar les seves des­pe­ses més urgents, aquest estiu la Gene­ra­li­tat va haver de nego­ciar un préstec amb una enti­tat finan­cera cata­lana. Haver de dema­nar avals a cone­guts i íntims pot ser ine­vi­ta­ble i fins i tot bonic, però no és l'estratègia ins­ti­tu­ci­o­nal més sana a llarg ter­mini.

Men­tres­tant, els nos­tres amics bas­cos han posat els fona­ments d'una política indus­trial pròpia. El dar­rer pacte pres­su­pos­tari els tras­passa la gestió de les polítiques de for­mació labo­ral i el con­trol de les boni­fi­ca­ci­ons empre­sa­ri­als. Amb aques­tes eines a la mà, estic segur que el dar­rer viatge del Sr. Mon­ti­lla a la Xina hau­ria estat molt més fructífer. Natu­ral­ment, el pacte Zapa­tero-PNB reflec­teix un pro­blema polític més pro­fund, gai­rebé estruc­tu­ral: el PSC es troba atra­pat dins una tera­nyina d'interes­sos elec­to­rals que, ara per ara, li impe­deix ser­vir els interes­sos de Cata­lu­nya de debò. Cada euro que absor­beix el PSOE el perd el PSC: el govern cen­tral neces­sita els diners cata­lans per finançar les seves bases elec­to­rals a la mei­tat sud i occi­den­tal d'Espa­nya. I amb les engru­nes d'aquests flu­xos s'asse­gura el suport basc quan convé. Per des­comp­tat, aquest sis­tema de finançament compta amb el vis­ti­plau de les elits burocràtiques i finan­ce­res espa­nyo­les: esta­bi­litza Espa­nya sense tocar les seves but­xa­ques.

El pro­blema dels soci­a­lis­tes cata­lans és que viuen atra­pats en un món elec­to­ral, el dels anys vui­tanta, que pot­ser ja ha pas­sat a millor vida. En aque­lla època, els vots del PSC eren del Sr. González. Fins a cert punt, el sec­tor cata­la­nista hi posava la intel·ligència de la gestió i ima­gi­nava coses com ara la Bar­ce­lona olímpica. Però, al cap­da­vall, l'amo dels vots resi­dia a Madrid. Els admi­nis­tra­dors cata­lans ho sabien i pro­cu­ra­ven no ten­sar la corda gaire. Quan caigué el Sr. González, i després d'un petit inter­regne diri­git pel Sr. Almu­nia, el PSOE es decantà, pels pèls, pel Sr. Zapa­tero. El Sr. Zapa­tero és un home més pro­per a l'ala del PSOE feta d'intel·lec­tu­als de tertúlia de cafè (repu­bli­cans, radi­cal-soci­a­lis­tes i anti­cle­ri­cals) que al món de jor­na­lers i minai­res (soci­al­demòcra­tes i pragmàtics) amb els quals el Sr. González con­nec­tava tan fàcil­ment. Per això, tot apro­fi­tant aquell moment ini­cial d'incer­tesa sobre si al Sr. Zapa­tero li havien tras­pas­sat en pro­pi­e­tat els votants del PSC o no, el Sr. Mara­gall gosà fer una doble jugada, d'expansió cata­la­nista i d'apro­pi­ació del vot soci­a­lista català. L'envit mara­ga­llià durà poc: el comitè fede­ral del PSOE tornà a aga­far els reg­nes del PSC qua­tre anys després. Sota el Sr. González no calia ten­sar les cor­des per dues raons: la des­pesa pública s'expandí prou per absor­bir les deman­des cata­la­nes més primàries; el PSC en tenia prou de jugar a la con­tra del Sr. Pujol. Ara, però, les coses han can­viat. Fal­ten diners per a tot. La gestió de Roda­lies o del sec­tor sani­tari és lamen­ta­ble. I, per l'efecte ine­xo­ra­ble del pas del temps, el nucli de fidels soci­a­lis­tes s'ha anat encon­gint: una part dels fills de l'emi­gració de la post­guerra ha pro­gres­sat soci­al­ment; un altre sec­tor pre­senta un per­fil abs­ten­ci­o­nista i des­mo­bi­lit­zat molt acu­sat; una bona part sent els pro­ble­mes finan­cers del país molt més direc­ta­ment en clau naci­o­nal que els pares.

Man­cat de resul­tats, el PSC, que ja va per­dre uns 200.00 vots l'any 2006, ha deci­dit pro­var for­tuna amb dues estratègies elec­to­rals poc con­vin­cents. La pri­mera con­sis­teix a agi­tar l'amenaça de la “frac­tura social”. Com que aquesta expressió implica l'esga­rip i la violència, cor­res­pon al PSC acla­rir on i com es pot pro­duir i per què un debat sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya ha de gene­rar-la. Tot i que la soci­e­tat cata­lana està orga­nit­zada en sub­cul­tu­res més o menys auto­su­fi­ci­ents, l'existència a Cata­lu­nya d'uns estrats soci­als inter­me­dis prou fluids fan aquesta pos­si­bi­li­tat força inver­sem­blant. Evi­dent­ment, però, hi ha hagut clas­ses polítiques que, en altres països, han inver­tit temps i recur­sos pre­ci­o­sos en la mani­pu­lació i l'agi­tació de la por amb resul­tats per­ver­sos. Cal espe­rar que cap dels nos­tres polítics vul­gui fer el mateix.

La segona estratègia passa per afir­mar-se com el par­tit d'una unió fede­ra­lista. Aquesta posició és pura­ment nomi­nal. Al món hi ha entre una i dues dot­ze­nes de països fede­rals. Els seus fede­ra­lis­mes s'assem­blen tant com un ou a una cas­ta­nya. Els nos­tres fede­ra­lis­tes escri­uen i par­len incan­sa­ble­ment per esca­po­lir-se del que ens interessa a tots: ¿es pot crear un sis­tema que garan­teixi l'auto­no­mia política cata­lana con­tra la inter­ferència cons­tant de l'Estat cen­tral? ¿Hi ha un sis­tema que impe­deixi el que passa a Espa­nya (però no a altres països del món), on tots els altres ter­ri­to­ris esta­tals for­men una aliança inex­pug­na­ble per absor­bir el màxim de recur­sos de Cata­lu­nya? Per des­comp­tat, la meva res­posta és sí i passa per la con­fe­de­ració en vigor fins al 1714 o la inde­pendència en peu fins al 1479. Ara li toca al PSC con­tes­tar aques­tes pre­gun­tes amb clare­dat.