Un mapa televisiu normal

Un espai comunicatiu normalitzat és aquell en el qual l'oferta d'informació, cultura, oci i entreteniment s'adapta a la demanda. En un espai normal hi ha competència entre mitjans i un ventall raonable d'opcions per triar. També és aquell en el qual els creadors s'hi poden desenvolupar professionalment i no han de migrar a espais comunicatius d'altres cultures. Al Principat de Catalunya, la normalització de l'espai comunicatiu en català ha fet el seu camí des de fa trenta anys i el balanç és positiu. Queda camp per córrer, però algú hauria pensat, l'any 1975, que avui seríem on som?

La ràdio s'ha normalitzat del tot, sobretot arran de la creació i expansió d'emissores privades com Flaix i RAC1. Només cal passar el dit pel dial per comprovar que les emissions en llengua catalana cobreixen tot l'espectre radiofònic en totes les fórmules. Després d'anys d'un cert estancament, també sembla que hi ha moviments al quiosc de la premsa escrita de paper. Surt un nou diari i és probable que aviat tinguem la versió catalana del rotatiu més antic de la ciutat. No cal parlar de la premsa escrita digital, la vitalitat de la qual és un fenomen digne d'estudi acadèmic. I en relació a les agències de notícies, en deu anys de vida l'ACN s'ha consolidat com un mitjà eficaç i reconegut.

I la televisió? TV3 ha construït una televisió nacional, popular i de qualitat. Sense la nostra no seríem on som. Ha creat un model, un star system autòcton, una indústria paral·lela i una manera catalana de veure el món. Els canals de la CCMA han ajudat a normalitzar la llengua com cap altra eina disponible, fent aflorar un país que fa només un quart de segle era una nació de portes endins. El balanç de 27 anys de TV3 només es pot definir en termes elogiosos.

Ara bé, no és saludable posar tots els ous en un únic cistell. Amb TV3 no n'hi ha prou perquè no normalitza el mapa televisiu en català. Al principi ens pensàvem que amb una televisió catalana omplíem el buit. Era una visió perversa. El nom triat per al canal evidencia aquesta anormalitat. Li van posar el número 3 perquè es donava per fet que era una televisió complementària dels altres dos canals existents prèviament. Arran d'aquella decisió, milions de ciutadans sintonitzen TV3 en el tercer canal del seu comandament. No és una anècdota. Al País Basc van triar ETB1 i ETB2. Per desgràcia, la nostra tribu ensopega dues vegades amb la mateixa pedra: els mallorquins han batejat la seva televisió amb el nom d'IB3, podent-se dir perfectament IB1. L'eclosió de canals privats en espanyol ha empitjorat aquesta situació i ha demostrat que només som a mig camí.

Lamentablement, tot indica que els operadors privats de televisió en català no se'n surten. Per culpa de la precarietat material i un pèssim sistema de llicències, han estat incapaços de crear una oferta nacional, sòlida i de qualitat que s'hagi traduït en una audiència rellevant. Tampoc se n'han sortit les televisions públiques regionals, com BTV, que per manca de recursos han defugit la competència amb TV3 en el seu espai territorial. Què cal, doncs? Seria convenient que es desenvolupés un o més pols televisius alternatius als mitjans de la CCMA, ja siguin privats o públics (en aquest cas, lògicament, aliens a la Generalitat). No interessa tant la propietat com la voluntat de fer-se un espai dins el mapa televisiu català. Si normalitzem la televisió, ja quasi ens haurem normalitzat del tot en matèria de comunicació.