Albert Manent, per exemple

És més creatiu parlar de qui fa –i molt– pel país, Albert Manent, que no dels resultats incerts d'una confosa vaga general –més que merescuda pels responsables del PSOE per haver-nos dut a l'actual situació econòmica–. A Catalunya els ingenus acòlits que li han fet coixí, ERC i IC, es troben cornuts i enganyats i potser pagaran el beure en pèrdua de vots. Uns partits que necessitem ferms, lliures de peatges i de dirigents sense rumb. Tot en un panorama sense nord on apareix Antoni Castells. El conseller, que abans era tot prestigi, ara l'ha llençat per l'aigüera en haver permès per lleialtat de partit –el PSC-PSOE dels capitans espanyols del Baix Llobregat que ara el menystenen– un endeutament que compromet greument el futur del país a curt i mitjà termini. En política la dignitat té un camí, dimitir.

L'herència cultural del seu pare, Marià Manent, sempre va ser un obstacle en la vida cultural professional d'Albert Manent. En un país normal seria mestre de noves generacions lliures intel·lectualment. La voluntat genocida del nacionalisme espanyol el va dur a esmerçar tot el seu ànim de resistent, intel·lectual i impulsor cultural de tot ordre, perdent hores, dies, tardes i nits, esmorzars o dinars en menús d'assalariats, gastant soles de sabata de forma peripatètica, i hores de poca llum en el petit despatx de casa seva o a la masia Segimon de l'Aleixar.

Durant anys i panys –n'ha complet 80– maldà per envigorir derrotats enyorats del període de la Generalitat Republicana i evitar que s'enfonsessin; ha portat de la mà, de forma molt lliure, joves o inicials descreguts que volien saber de l'exili, de literatura, d'història, dels assaigs i temes més diversos, anant dels llops als núvols. Treballant i fent treballar, des d'un tracte distant que és un fre a una companyonia excessiva. Albert Manent sembla cavalcar sobre els testimonis i el temps. D'ell pensàvem que havia conegut tothom. I no, sap escoltar, callar, recordar tot el que ha sentit als intel·lectuals derrotats pel franquisme i els corifeus que el seguien i als qui dubtaven, i ha empès a fer millor el país que érem. Du uns paperets de tradició clandestina i allí tot ho apunta i després escriu i crea. A l'Avui, al Serra d'Or, a La Vanguardia, a la Revista de Catalunya, a tot arreu on es pugui defensar la cultura que ens fa presents al món. I també sap silenciar el que creu que no s'ha de dir. I mai, per patriotisme, no dirà.

Home creient, que escriu amb lúcida finesa, planta cara a qui menteix i fa trampa. No parla per parlar, tot ho ha documentat, amb esperit d'advocat i filòleg. Els seus retrats personals són propis d'un homenot d'en Pla; només l'afecte a qui estima pel que fa o per amistat li fa baixar la guàrdia de la seva ploma afilada. És un humanista empeltat de Renaixença, Noucentisme i Modernisme. He passat moltes estones de conversa al seu costat, generós a l'extrem, col·leccionista de l'obra cultural catalana en períodes de criminalitat lingüística. Una trucada d'ell sempre té un objectiu de feina.

Albert Manent és l'exemple en què s'han d'emmirallar els joves d'avui. Sense espai per als dubtes, ell predica amb l'exemple, s'ha de servir el país per damunt dels governants de torn. En el món cultural català no ens sobra ningú, com més n'hi hagi millor, però sí que ens aniria bé que hi hagués més gent amb trajectòria nítida i pròpia, sense tant oportunista polític, sense tants nuncis que pregonen segons qui mana o qui paga. Ell que entén, evidentment, de carlins, sumarà al nostre quefer tots aquells que ara es canviaran de camisa segons com vagin les eleccions. Hem d'aprendre d'ell. Per exemple, aquests arribistes de sempre –minoria notòria– a molts ens fa por que surin encara que siguin falsos i llèpols. Ell, aquestes personalitats líquides les intentarà solidificar en la nostra realitat cultural.