Zapatero i el pallasso Tiririca

La Trini s'ha estre­llat. Hem pogut seguir-ho pràcti­ca­ment en directe gràcies als mit­jans de comu­ni­cació. Tri­ni­dad Jiménez s'ha estre­llat perquè Zapa­tero va con­fon­dre el tal Gómez amb un clínex. I Tomás Gómez resulta que va pre­fe­rir arris­car-se a per­dre-ho tot que abai­xar-se els pan­ta­lons. Gómez final­ment se'n va sor­tir. Qui un dia va ser David –Zapa­tero– ha esde­vin­gut un Goliat ridícula­ment bla­ve­jat. El líder del PSOE ha que­dat ben retra­tat, i no sols pel ridícul que ha fet, sinó també, al meu parer, pel que ha estat pràcti­ca­ment l'únic argu­ment emprat a favor de Jiménez: una enquesta que deia que la segona tenia millors pers­pec­ti­ves –per­dria per menys– davant Espe­ranza Aguirre a les pròximes elec­ci­ons autonòmiques de Madrid.

Aquest enèsim epi­sodi pro­ta­go­nit­zat per ZP –com tants d'altres ante­ri­ors pro­ta­go­nit­zats per minis­tres, pre­si­dents autonòmics, con­se­llers, etcètera– em duu al que ja comença a ser el vell assumpte de la pre­pa­ració –que inclou la for­mació i l'experiència, entre d'altres coses– dels nos­tres polítics. És evi­dent, i Zapa­tero o alguns insig­nes mem­bres del tri­par­tit en són una mos­tra vívida, que a la política no s'hi dedi­quen els més ben pre­pa­rats. No s'hi dedi­quen els que a pri­ori ho podrien fer millor. En abso­lut. Passa a casa nos­tra, però també a fora, amb vari­a­ci­ons segons les carac­terísti­ques de la cul­tura de cada lloc.

I per què passa això? La res­posta és, per mi, sen­zi­lla: perquè no surt a compte. No surt a compte si un posa les coses posi­ti­ves i nega­ti­ves en una balança. Per començar, una per­sona ben pre­pa­rada i amb un cert talent pot acce­dir a uns ingres­sos molt supe­ri­ors fora de la política que no pas din­tre. Per tant, si deci­deix dedi­car-se a la política, encara que sigui per només uns quants anys, hi perd molts diners. En segon lloc, la política suposa tre­ba­llar en unes con­di­ci­ons molt dures. Molta inten­si­tat, molts ner­vis, mol­tes hores, molts actes insu­por­ta­bles, molts caps de set­mana... i, a canvi, ser sovint cri­ti­cat, menys­preat i fins i tot insul­tat pels adver­sa­ris polítics, els mit­jans de comu­ni­cació i l'opinió pública en gene­ral. Cal ser molt resis­tent per aguan­tar-ho. En ter­cer lloc, resulta que gene­ral­ment en política la teva con­tinuïtat i pro­gressió quant al lloc que ocu­pes no depèn de tu, sinó que depèn de si el de dalt de tot gua­nya o perd, o de si al teu cap imme­diat el can­vien –el poden can­viar perquè la seva facció interna perd bufera o perquè convé moure peces, etcètera. Tot ple­gat fa difícil, fa gai­rebé impos­si­ble, això que se n'ha dit “el govern dels millors” (el que no vol dir que no s'hagi d'inten­tar atraure'ls). Els millors nor­mal­ment no s'hi fiquen, en política. Con­si­de­ren que no els com­pensa. Els que tenen volun­tat de ser­vei i un pen­sa­ment i unes idees que cre­uen que podrien resul­tar útils solen desis­tir un cop ana­lit­zats els cos­tos de fer el salt a la política.

El resul­tat és nefast per als interes­sos comuns: els medi­o­cres estruc­tu­rals i els per­so­nat­ges estrambòtics, il·lumi­nats i fri­quis –com el sinis­tre pallasso Tiri­rica, que acaba de con­ver­tir-se en dipu­tat després d'acon­se­guir més d'un milió de vots bra­si­lers– enva­ei­xen l'escena. Els pri­mers tro­ben en la política el mitjà per pro­gres­sar i acce­dir a uns sous, unes pre­ben­des i un poder que molt difícil­ment obtin­drien en el món civil; tro­ben el mitjà per ser algú. Els segons obte­nen uns alta­veus i una atenció mai somi­ats. Uns i altres, fills en gran part del des­pres­tigi de la política, con­tri­bu­ei­xen tos­su­da­ment, al seu torn, a agreu­jar aquest des­pres­tigi.