‘The wire'

Way down in the hole, de Tom Waits, parla de man­te­nir-se en el camí recte per no caure dal­ta­baix del forat, arros­se­gat per la temp­tació del que aban­dona el camí recte. És el tema tenebrós que marca l'inici de cada capítol de The wire, una sèrie de poli­cies, lla­dres, polítics, dro­go­ad­dic­tes, putes i cor­rup­tes, de pares, mares i nens, de bons i dolents, de rics i pobres, de racis­tes i sants barons. I no és gens mani­quea, és plena de mati­sos: un dia són entra­nya­bles, l'altre dub­ten i l'endemà són mal­vats, cru­els i sense escrúpols. Una versió dife­rent de Way down in the hole sona per a cadas­cuna de les cinc tem­po­ra­des de la sèrie: The Blind Boys of Ala­bama, Tom Waits mateix, The Nevi­lle Brot­hers, DoMaJe i Steve Earle.

David Simon, escrip­tor i peri­o­dista de suc­ces­sos del Bal­ti­more Sun, va idear, va pro­duir i va escriure uns quants guions d'aquest relat deta­llat sobre els dar­rers anys del segle XX i els pri­mers del segle XXI de la ciu­tat de Bal­ti­more, a l'estat de Mary­land, a l'est dels Estats Units.

The wire és una obra mes­tra en sei­xanta capítols d'una hora apro­xi­ma­da­ment. Recorda el desen­vo­lu­pa­ment fulle­to­nesc de les novel·les per entre­gues de Char­les Dickens. Com les mera­ve­llo­ses Els papers pòstums de Pickwick (The Pickwick papers), Oli­ver Twist o El casa­lot (Bleak house), des­grana meti­cu­lo­sa­ment cada situ­ació i les entre­lliga i les relliga, fins a una con­clusió final, no forçosa­ment espe­rançadora, feliç o coral. David Simon va dis­se­nyar per­fec­ta­ment cinc tem­po­ra­des, a par­tir dels cinc nivells que més interes­sen la soci­e­tat urbana nord-ame­ri­cana: el tràfic de dro­gues, el sis­tema econòmic –amb el port com a actor pre­fe­rent–, el govern de la ciu­tat i la burocràcia, el sis­tema esco­lar, i els mit­jans de comu­ni­cació impre­sos. La sèrie qüesti­ona el sis­tema de cap a cap, sense que ningú, ni el polític amb més ambició i espe­rança, tin­gui gai­res coses a fer per pro­ta­go­nit­zar el canvi promès. Acaba sense fi. El final és un relat poètic per tor­nar a començar amb per­so­nat­ges nous.

Diuen que The wire és la millor sèrie de tele­visió de tots els temps. Només puc dir que és la millor de totes les que m'han engan­xat, perquè no tindré temps de veure-les totes. I hi puc afe­gir que aquí, no ja a Cata­lu­nya, sinó a Europa –on no compto la Gran Bre­ta­nya–, no crec que hi hagi ningú capaç de cons­truir una història hiper­re­a­lista, con­tem­porània i com­pro­mesa sense errar-la.