La llosa de Vargas

El Nobel a Var­gas Llosa no m'ha agra­dat. Qüesti­ons polítiques. No bar­re­gis lite­ra­tura i política, em diuen. Però un escrip­tor és més que una obra. És algú que sovint uti­litza la seva con­dició per excel·lir literària­ment (com fa Var­gas Llosa), i alhora per crear ide­o­lo­gia, com fa Var­gas Llosa quan en l'ingrés a la Real Aca­de­mia Española (on ingressa pels seus valors lite­ra­ris) sosté que el cata­la­nisme és pit­jor que el ter­ro­risme. Com fa Var­gas Llosa quan afirma, ja amb el Nobel sota el braç, que hi ha cul­tu­res de pri­mera (la seva) i de segona. Com fa Var­gas Llosa quan parla de les mal­dats del naci­o­na­lisme cul­tu­ral, quan el para­digma d'aquest naci­o­na­lisme és el seu. Són parau­les d'escrip­tor. Perquè ser escrip­tor és més que saber escriure. Ho ha defi­nit fa poc el francès Pierre Mic­hon, a Els onze, refe­rint-se al model d'escrip­tor sor­git del Segle de les Llums: “L'escrip­tor [...] no era allò que fins lla­vors s'havia cre­gut, no era aque­lla exqui­sida super­fluïtat reser­vada als grans, aque­lla fri­vo­li­tat sonora, galant, èpica, que hom extreu de la màniga per mera­ve­llar un rei, per lluir davant les noie­tes [...], ni un cas­trat, ni un mala­ba­rista, [...], ni un camar­lenc del verb, ni un encar­re­gat dels pla­ers; res de tot això sinó un espe­rit: un con­glo­me­rat poderós de sen­si­bi­li­tat i de raó que llançat dins la pasta humana uni­ver­sal la fa fer­men­tar...”. Si un escrip­tor és encara això i no pas un mer “camar­lenc del verb”, hi ha raons per dis­cre­par pel premi. Els Nobel de Lite­ra­tura hau­rien de ser a títol pòstum. Per poder dir que es dóna com a reco­nei­xe­ment a tota una obra sense arris­car-se a que el dia del lliu­ra­ment se't pre­senti, ves­tida de frac, la per­sona.