Vargas Llosa i nosaltres

Tot esperant que algun dia l'Acadèmia sueca es decideixi a atorgar el premi Nobel de Literatura a un escriptor en llengua catalana, hem vist desaparèixer eterns candidats que reunien totes les condicions necessàries: l'últim, Baltasar Porcel; el penúltim, Miquel Martí i Pol. A més de les qualitats literàries indiscutibles en tots dos, hauria estat un acte de justícia que el tribunal accedís finalment a reconèixer amb el guardó una llengua que compta amb uns deu milions de parlants, és la vuitena més parlada de la Unió Europea i la desena més traduïda del món. També el Nobel de Literatura és un premi polític, i només així es pot explicar la llarga tradició de premiats amb un currículum cívic compatible amb els valors democràtics i humanitaris suecs. O l'equilibri entre les grans llengües del món que marca els esforços del jurat per repartir el premi al talent de forma més o menys proporcionada entre les grans llengües i cultures del món. El castellà ja ha obtingut amb Vargas Llosa el seu onzè premi Nobel, i la literatura llatinoamericana el seu sisè, en homenatge a una llengua amb 400 milions de parlants i una vitalitat i reconeixement públic mundial només superat en aquests moments per l'anglès. Ahir ja ho deien els diaris en castellà: “Triunfo de las letras en español”, “Sexto español con el Nobel de Literatura”... Efectivament, des de la concessió del premi a Gabriel García Márquez l'any 1982 el boom de la narrativa llatinoamericana ha donat segell de qualitat a la creixent influència del castellà als cercles culturals, sobretot, dels Estats Units.

El Premi Nobel de Literatura gairebé mai és políticament incorrecte. Fins avui. Mario Vargas Llosa és un autor supervendes, i no és precisament apolític o d'esquerres. Fins ara, semblava que aquestes dues característiques eren imprescindibles per guanyar el Nobel. Tampoc no és una figura que desperti simpaties en el judici del seu perfil públic. Al contrari: Vargas Llosa viu autoexiliat del seu Perú natal on va intentar ser president i va ser vençut a les urnes per un “simplón” Alberto Fujimori, que acabaria imposant-se com un dictadoret corrupte i dèspota. Els cercles intel·lectuals llatinoamericans el menyspreen pel seu posicionament polític liberal fins a l'extrem del dogmatisme. Són memorables les disputes polítiques i personals d'ell i el seu fill Álvaro amb García Márquez i l'esquerra culta que s'havia posicionat contra Pinochet i les juntes militars d'Argentina i a favor de la dictadura cubana. A Espanya, li ha costat molts anys que la progressia madrilenya el valori per les seves capacitats literàries i intel·lectuals. I a Catalunya... ai!, amb Catalunya, Vargas Llosa ha tingut i manté una relació d'amor-odi que ens resulta molt incòmoda.

La seva lluita contra el totalitarisme (els règims que menyspreen la llibertat individual) l'ha portat a abjurar de qualsevol forma de nacionalisme. Aquest és una de les principals banderes de la vessant d'articulista i polemista de Vargas Llosa. I en aquest calaix de sastre del nacionalisme hi posa també, des de fa temps, el catalanisme. Encara que va ser a Barcelona on el 1958 va venir a estudiar, va ser un editor català, Carlos Barral, qui li va donar les seves primeres oportunitats de publicació, va ser la literatura catalana que li va donar a conèixer una de les grans obres universals que tant el van fascinar i sobre la qual va escriure l'assaig Carta de batalla por ‘Tirant lo Blanc'... malgrat tot això, Vargas Llosa està ressentit amb una societat catalana que es mira massa el melic i utilitza les eines polítiques al seu abast per defensar l'ús social del català. Perquè ens entenguem: seguint els seus articles podem deduir que, a Catalunya, Vargas Llosa votaria Ciutadans. Diu que vivim en una paranoia nacionalista, que és anacrònica i excèntrica. I aquí rau un dels reptes per als que des de fa anys seguim les seves obres literàries amb fruïció. Els que gaudim enormement de la seva literatura, però no estem d'acord amb la seva política. Els que vam descobrir-lo amb Conversación en la catedral per seguir-lo després amb La tía Julia y el escribidor, La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina i que esperem amb impaciència El sueño del celta. Com ahir escrivia en aquestes pàgines Vicenç Villatoro: “El Nobel no valida ideologies, sinó obres. Ha de servir perquè llegim Vargas Llosa o Saramago, no per a altaveu de les seves idees, tan discutibles com les meves o les de qualsevol lector”. Doncs ja està tot dit. A disfrutar del guardó per a Vargas Llosa, que per proximitat i coneixement de la nostra realitat és el més semblant de moment a tenir un premi Nobel de Literatura de casa nostra.