Calen grans canvis

Sóc dels que estan fer­ma­ment con­vençuts que la crisi actual tindrà con­seqüències extra­or­dinària­ment posi­ti­ves per al futur del nos­tre país. No dic, és clar, que la crisi sigui justa a l'hora de repar­tir els sacri­fi­cis que s'hau­ran de fer. Tot al con­trari, el més habi­tual és que paguin jus­tos per peca­dors, i aquesta vegada no serà dife­rent. La crisi no la paga­ran els que l'han pro­vo­cat, per bé que també és cert que, poc o molt, tots vam repen­jar-nos en el crei­xe­ment insos­te­ni­ble que l'ha des­en­ca­de­nat. I és que, encara que costi accep­tar-ho, el mal es va fer men­tre creixíem, sense que ens n'adonéssim, com aquells càncers que no mos­tren cap símptoma fins que són irre­pa­ra­bles. I ara sim­ple­ment en paguem les con­seqüències. Però, en tot cas, el dra­ma­tisme dels temps que ara ens toca viure obli­garà a can­viar molts dels nos­tres mals hàbits, i espe­ci­al­ment els que havien adqui­rit tota mena d'orga­nit­za­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons, i molt espe­ci­al­ment les públi­ques.

Penso, per damunt de tot, en la neces­si­tat d'una eficiència i trans­parència en la gestió que fins ara no havíem exi­git. Men­tre anàvem crei­xent, i sem­pre que no quedéssim exclo­sos de les millo­res suc­ces­si­ves, poques vega­des demanàvem compte de com es repar­tien i com es gas­ta­ven els pres­su­pos­tos públics. Ens havíem acos­tu­mat a ima­gi­nar una admi­nis­tració pública sem­blant a la bóta de Sant Fer­riol. Les millo­res sem­bla­ven ina­ca­ba­bles: més ser­veis de tota mena; més pla­ces i jar­dins; més neteja; més rapi­desa en l'atenció d'urgències; més pres­ta­ci­ons mèdiques; més cam­pa­nyes mediàtiques a favor de tota mena d'objec­tius llo­a­bles... Tan­ma­teix, tot aquest crei­xe­ment se sos­te­nia en una mena de joc pira­mi­dal, en una espi­ral infer­nal, com aque­lles cade­nes dites “de la Mare de Déu del Carme”, en què els pri­mers, pocs, obte­nen grans bene­fi­cis a compte dels molts que van dar­rere i ho aca­ba­ven per­dent tot. S'havia de créixer per força per anar pagant les fac­tu­res pel man­te­ni­ment dels crei­xe­ments ante­ri­ors. Fins que la cadena s'ha tren­cat i ens hem ado­nat que la situ­ació era insos­te­ni­ble.

Ara, doncs, toca can­viar d'estil de vida i de model de crei­xe­ment. I si quan aquests can­vis són per millo­rar, l'aco­mo­dació és molt ràpida, quan toca tor­nar a hàbits més aus­ters, el canvi de men­ta­li­tat es fa més difícil i genera mol­tes resistències. Això explica que hi hagi qui no enten­gui que els recur­sos públics no són il·limi­tats i que en temps d'estre­tors és absurd anar a recla­mar supo­sats drets adqui­rits en temps d'abundància. I, encara que sigui difícil d'assu­mir-ne les con­seqüències, l'única acti­tud raci­o­nal que pot pren­dre el lide­ratge polític és la de dir sense embuts que, si no es volen per­dre ser­veis soci­als, si no es vol reduir els nivells de benes­tar social, només queda l'opció de fer-ne un ús més efi­ci­ent i, en alguns casos, pagar una part més gran dels seus cos­tos. Per això, la recla­mació de la màxima trans­parència en l'ús dels recur­sos públics ja no deriva tan sols de la neces­si­tat d'un con­trol democràtic, sinó que és la con­dició d'èxit d'una peda­go­gia del just repar­ti­ment d'esforços.

És el cas dels ser­veis mèdics, posem per cas. És urgent que se'n raci­o­na­litzi l'ús i s'evi­tin d'una vegada els abu­sos deri­vats de velles males pràcti­ques. El copa­ga­ment dels ser­veis, per evi­tar-ne un ús ine­fi­ci­ent, ja no es pot ajor­nar més per la por de les con­seqüències elec­to­rals de qui pren­gui la decisió. És impres­cin­di­ble que es facin trans­pa­rents els cos­tos dels ser­veis que rebem: cal que tin­guem consciència de què costa un trac­ta­ment, de què val aque­lla medi­cina que ens han recep­tat –ara, el preu dels medi­ca­ments ja no consta ni als enva­sos–, de quin és el valor de la res­sonància magnètica o de la radi­o­gra­fia i de què paga­rem sense que ho noti la but­xaca per la visita mèdica al metge de capçalera. No pot durar més aquesta opa­ci­tat del valor del retorn dels impos­tos que paguem si és que volem exi­gir-ne un ús mode­rat i res­pon­sa­ble. És clar que això també va asso­ciat a una més gran exigència en una cul­tura sanitària que ens faci més autònoms i no la que ha estat habi­tual, que bus­cava –i sovint encara busca, com si no passés res– fer-nos més depen­dents del sis­tema mèdic per forçar un aug­ment de la des­pesa sanitària.

I si parlàvem de salut, toquem també l'edu­cació. Per exem­ple, és urgent aug­men­tar els preus de l'ense­nya­ment uni­ver­si­tari, ara més barat que por­tar un fill a segons quina escola bres­sol. L'estu­di­ant també ha de saber què costa a la soci­e­tat la seva for­mació, de la qual paga menys del vint per cent. I la uni­ver­si­tat ha de posar remei al mal­ba­ra­ta­ment d'aquests recur­sos per part dels estu­di­ants que abu­sen dels recur­sos que s'han posat al seu ser­vei. Un incre­ment rao­na­ble del preu de les matrícules uni­ver­sitàries per­me­tria esta­blir un sis­tema de beques que redis­tribuís els recur­sos obtin­guts i faria justícia a les desi­gual­tats soci­als i als esforços indi­vi­du­als, i no com ara, que la igual­tat cega a la res­pon­sa­bi­li­tat dels indi­vi­dus accen­tua la injustícia de les situ­a­ci­ons de desi­gual­tat social.

Són només exem­ples dels can­vis que cal empren­dre de manera urgent, no tan sols per sor­tir de la crisi actual, sinó sobre­tot per poder enca­rar de manera efec­tiva un futur més pròsper per al con­junt de la nos­tra soci­e­tat. I és d'això que ens agra­da­ria que par­les­sin els nos­tres polítics, ara que s'acos­ten elec­ci­ons. Fran­ca­ment, tal com va tot, a l'hora de triar una opció política o una altra, no hauríem de fer cas de les incer­tes pro­me­ses de millora, sinó de la llista de les grans res­tric­ci­ons que duran a terme a favor d'una admi­nis­tració més efi­ci­ent i capaç de donar compte de com s'usen i es redis­tri­bu­ei­xen els nos­tres impos­tos.