LA CRÒNICA
Tocar el flabiol
Els bascos, sense afluixar ni un bri les seves idees independentistes, ni perdre en absolut la seva personalitat racista, ni amagar-se del seu rebuig per a les ingerències estatals, ni negar el corrent de simpatia per als etarres i mirant per damunt de l'espatlla tothom, amb orgull gens dissimulat, han aconseguit de tots els governs prebendes, tractes de favor, un concert econòmic inversemblant i, fins i tot, el règim franquista, el 1952, acceptà la renovació del Concert d'Àlaba i Guipúscoa. L'Estat de les Autonomies a ells no els afectà. El compromís amb el País Basc, sempre ha assolit una cota molt superior a la de cartilla de racionament de les autonomies, la lletra petita de la qual és interpretada escadusserament per afavorir qui sosté amb els vots el govern.
El 1979 iniciaren una ofensiva que culminà el 1981 amb la promulgació del Concierto Econòmico, ratificat per una llei que no admet esmenes. No cal entrar en el detall, basat en els Drets Històrics dels Territoris Forals. El País Basc ric per si mateix, amb el recolzament econòmic del Concert, fa anys que s'ha convertit en un país pròsper. Governats per gent que saben el que volen i el que fan, novament han encertat el tret i vint nous traspassos els donaran més independència, llibertat, i salut econòmica.
Mentrestant, nosaltres tocant el flabiol! Exceptuant les ocasions en què el president Pujol practicà el “peix al cove” amb profit, aconseguint extres no pressupostats, no hi ha hagut cap gest que hagi significat una millora substancial per al fa temps encallat nivell de vida. Els polítics fan escarafalls i rodes de premsa, quan aconsegueixen que s'acabi una obra interrompuda o que en comenci una de pressupostada. El que és vertaderament important és aconseguir, més enllà dels pressupostos i traspassos, una consolidada superestructura econòmica i social, amb infraestructures viàries i sanitàries d'acord amb l'època i el reconeixement de les peculiaritats històriques que ens caracteritzen.
Amb l'Estatut –camí de l'oblit–, els plans d'ensenyament, la llengua a la UE, els papers de Salamanca, les tombes dels morts en combat a l'Ebre, les peces religioses de la Franja de Ponent, toros no i bous sí, les espardenyes dels Mossos, les ostentacions de barcelonisme, independentisme, separatisme, nacionalisme, catalanisme, laportisme, carotisme i carreterisme, perdem miserablement el temps, passen els anys i Catalunya segueix enfonsant-se. Algun cop en què un sentiment de frustració m'ha envaït, he pensat que tenim el que ens mereixem. La jugada mestra dels bascos, tot i que es feien elucubracions, ha sorprès. Sembla que s'odiïn entre ells, però a l'hora de la veritat són bascos i prou. En aquests casos, de les tendències, idees i antagonismes que els separen, què en fan? pregunto. Una veu foteta, rient, em fa en basc: “Bai?” (digui).
