Què fem amb el PP?

El PP ha deci­dit que és ene­mic de la llen­gua cata­lana i que té molts ciu­ta­dans al dar­rere. La pri­mera part de l'afir­mació es basa en el fet que mai, mai no hem vist el PP defen­sar cap avenç de la llen­gua cata­lana, i en canvi sem­pre s'ha posat al cos­tat de la per­manència de l'actual situ­ació de diglòssia. Afir­men que el català no es pot impo­sar ni ser una llen­gua de san­ci­ons, obli­dant tota la legis­lació exis­tent que pro­te­geix (amb san­ci­ons) el cas­tellà i dient, al cap­da­vall, que el català ha de ser una llen­gua de segona. Pro­po­sen la sub­or­di­nació i l'empe­ti­ti­ment.

Més interes­sant és la quan­ti­tat de per­so­nes que hi ha al dar­rere: el PP esde­vindrà segu­ra­ment, en part gràcies a la irres­pon­sa­bi­li­tat d'ERC, ter­cera força al Par­la­ment. Al dar­rere hi ha rancúnia i fron­tisme, però també per­so­nes que tenen una forta bar­rera men­tal con­tra el català. Alguna cosa els impe­deix d'apro­par-s'hi amb nor­ma­li­tat, amb fami­li­a­ri­tat, amb el res­pecte que mereix. I això ens ha de fer plan­te­jar algu­nes pre­gun­tes: n'hem fet un gra massa? Hem trans­for­mat el català en antipàtic? L'hem nor­ma­ti­vit­zat massa? L'hem poli­tit­zat massa? Res­ponc: no se n'ha fet un gra massa perquè no s'ha vul­ne­rat cap dret indi­vi­dual ni col·lec­tiu, però sí que entre tots (el PP el pri­mer) hem estat massa obses­si­o­nats amb la super­vivència de la llen­gua i no amb la vida de la llen­gua. Hem posat pegots jurídics, hem estin­to­lat a base de lleis, fins al punt que la llei ha aca­bat gua­nyant en importància la pròpia llen­gua. Comu­ni­ca­ti­va­ment, política­ment, no hem encer­tat del tot. Parlo, per tant, de les for­mes i no del fons. I aquest és un pro­blema molt simi­lar al del PP: no serà mai ama­ble per a la majo­ria si basa tot el seu dis­curs en inter­pre­ta­ci­ons jurídiques o en dre­ce­res judi­ci­als. Així tam­poc no acon­se­gueix ser un par­tit natu­ral. Aco­llir-se sem­pre als tri­bu­nals és un debat massa enfo­cat a polítics i advo­cats. Massa obses­si­o­nat amb la lle­tra petita: però les lle­tres cata­la­nes, hono­ra­des dar­re­ra­ment en la figura de Joan Solà, tras­pas­sen les lleis: són cosa del car­rer, i de l'ànima. Una ànima on encara hi ha bar­re­res per a molta gent, on encara té ressò elec­to­ral el dis­curs del PP. Una ànima, ara per ara, far­cida de lleis però òrfena de govern.