Visca la vida!

Així va acabar l'altre dia el seu discurs l'Eva Piquer. Visca! vaig respondre-li, amb convenciment.

Estàvem celebrant la vinguda al món de la seva última criatura... literària (no us espanteu, no ha tingut el cinquè fill, encara). El llibre porta per títol La feina o la vida. Certeses (provisionals) d'una mare desacomplexada i l'ha publicat Columna. I el seu contingut és, efectivament, un cant a la vida. A la vida on hi cap tot (potser amb estretors, una cosa damunt de l'altra) i que cadascú prova d'organitzar a la seva manera per aconseguir allò tan volàtil que en diem felicitat (moments de). En el cas de les dones amb fills menors d'edat aquesta organització és una empresa difícil, arriscada i probablement la més important de la nostra vida. Com es pot fer per viure la maternitat plenament, per educar els nostres fills i mantenir les nostres inquietuds professionals i/o intel·lectuals? Potser la pregunta no és com es pot sinó: es pot?

La resposta de La feina o la vida segurament es resumiria en un hem de poder, però com que l'Eva Piquer és una dona com cal (plena de certeses provisionals) es pregunta: “Potser les autèntiques dones alliberades són les que engeguen els sacrificis professionals a fer punyetes, s'agafen excedències o reduccions de jornada i es regalen a si mateixes l'immens plaer de ser mares”. Potser. L'únic que sabem és que si volem tocar la campana i anar a la processó (la feina i la vida) durem sempre a la bossa un bon paquet de “tovalloletes impregnades de culpa”, en paraules de l'autora. Si vosaltres també desitgeu fer repicar la campana però ja sou a la fila dels penitents i no teniu més remei que aguantar el ciri... us recomano que llegiu La feina o la vida. I si sou el marit d'una d'aquestes lectores potencials, encara us ho recomano més. És una reflexió informada de primera mà, divertida i, sobretot, valenta. Algú va escriure, en aquest diari, a propòsit d'algun article de l'Eva: “Per quins set sous creuen algunes dones que els seus fills han de ser de l'interès de la resta de la humanitat?”. Parlar (escriure) dels fills no està ben vist. L'Eva ho fa i jo li aplaudeixo la valentia. Perquè els fills (els de l'Eva, els de tots plegats) són el nostre futur i haurien de ser un interès primordial per a la resta de la humanitat.