LA TRIBUNA
Molts votarien Sarah Palin
La seva és una biografia singular. Sarah Louise Heath Palin –filla d'un mestre i una secretària– va néixer a Sandpoint (Idaho) i, després d'estudiar –amb beques– en instituts i universitats d'Alaska, Hawaii i Idaho, es va graduar en administració d'empreses, periodisme i ciència política. Aficions? L'esport, l'estètica i la gastronomia. L'esport: el bàsquet, la pesca, el motociclisme sobre la neu i la marató. L'estètica: va ser elegida miss Wasilla i miss Simpatia i va quedar finalista en el concurs de Miss Alaska, esdevenint una beauty queen. La gastronomia: les hamburgueses d'antílop. Matrimoni? Es va casar amb el xicot de tota la vida que va conèixer a l'institut. Treball? Després de dedicar-se al periodisme esportiu i de traginar en el negoci de pesca del marit, va fer el pas a la política i va arribar a alcaldessa de Wasilla, governadora d'Alaska i candidata a la vicepresidència dels Estats Units formant ticket amb John McCain.
Darrerament escriu llibres, dicta conferències i pronuncia discursos a 100.000 dòlars la peça. Ideologia? Membre del Partit Republicà, de l'Associació Nacional del Rifle i de Feministes per la Vida, defensa la família tradicional i critica l'avortament i el matrimoni homosexual. Contràriament al que s'acostuma a creure, la seva font d'inspiració no és George W. Bush, sinó Ronald Reagan i la seva revolució conservadora que gira al voltant dels anomenats “quatre pilars de la llibertat”: la llibertat individual, l'oportunitat econòmica, la democràcia global i l'orgull nacional. És a dir, l'individualisme, el rebuig de l'intervencionisme en la vida privada i l'economia, l'unilateralisme internacional i allò tan clàssic d'“Amèrica –del Nord, of course– per als americans”.
Què succeeix als EUA?
Arribats a aquest punt, alguns demanaran com és possible que una conservadora –ultraconservadora, diuen aquí– com Sarah Palin arrossegui un nombre prou important de seguidors. Què succeeix als Estats Units? Des de la vella i saberuda Europa es parla de la irresistible ascensió del populisme i d'una onada dretana. Com no podia ser d'una altra manera tractant-se de la progressista Europa, també es parla –torna la conjura imperialista– del gran capital que finançaria generosament Sarah Palin a major glòria dels seus interessos. Cosa que no respon a la realitat, si tenim en compte que SarahPAC –el comitè encarregat de recaptar recursos per a Sarah Palin: un milió de dòlars al trimestre– es nodreix d'aportacions individuals la mitjana de les quals és de 337 dòlars.
Tornem-nos a demanar què passa als Estats Units amb Sarah Palin i el Tea Party que l'escolta. Res de nou: un moviment de protesta espontani, descentralitzat, sense programa ni lideratge –el senador Marco Rubio podria ser el tapat del Tea Party i el Partit Republicà– definits. Un moviment d'aire llibertari que envesteix contra la política establerta a Washington. Que envesteix contra Obama i contra els RINO (Republicans sols de nom) que no representen el canvi, sinó el recanvi.
Obama? El passat 20 de setembre, en un debat televisiu en una cadena amiga, Velma Hart –per cert, negra– va dir al president que “estava cansada de donar-li el seu suport”. La resposta d'Obama: “els Estats Units es troben en la via correcta vers un futur prometedor”. Aquella nit, Obama va mostrar el que era: un polític com els altres. Un gran orador que s'esgota en ell mateix, que ven fum, que no compleix allò que promet i continua prometent allò que no podrà complir. D'aquí la desconfiança i la frustració. D'aquí que el ciutadà, enganyat i desil·lusionat, no voti o giri la vista vers una Sarah Palin o un Marco Rubio que, lluny dels grans relats, demanen menys estat, menys despesa pública, menys impostos, menys ajudes als bancs i més treball. Cansats dels projectes mai no realitzats, el ciutadà vol aquella societat de “ciutadans lliures i govern mínim” que reclamaven els fundadors dels Estats Units. Vist d'aquesta manera, molts votarien Sarah Palin.
