Petits crims conjugals

Un sopar de tres pare­lles, en un res­tau­rant. Lle­gei­xen la carta, comen­ten els plats, i dema­nen. L'Ester anun­cia molt con­tenta que de pri­mer men­jarà foie. El seu marit se la mira i, tocant-li el mit­xelín de la cin­tura, li diu seve­ra­ment: “Ja saps on se't posarà, oi, aquest foie?” Tots riuen la broma (però: és una broma?). Ella també, però amb un riure forçat, i es posa ver­me­lla. Curi­o­sa­ment avui –no li havia pas­sat mai– no es pot aca­bar el foie, que és exqui­sit.

L'Anna ha rebut infor­mació d'un cur­set que feia temps que volia fer i que li fa molta il·lusió: Música del bar­roc; de Per­go­lesi a Bach. Al mig­dia comenta satis­feta al seu home que s'hi apun­tarà. Ell es mira el fullet amb un interès fin­git. Pre­gunta, retòrica­ment: “Són sis dimarts, oi? Sem­bla molt interes­sant...”. Però afe­geix, sibil·lí: “Llàstima de l'horari”. “Què vols dir?”, pre­gunta ella amb inqui­e­tud. “Dona –li explica ell imbuït de res­pon­sa­bi­li­tat–, que les vuit és una mala hora, no? Sem­bla que tot ho fan per a gent que no té cri­a­tu­res...”. Final­ment –no sap com li pot haver pas­sat, tan­tes ganes que tenia d'anar-hi– l'Anna es des­cuida d'apun­tar-se al curs, fa tard, i quan ho fa ja no que­den pla­ces.

A l'empresa on tre­ba­lla la Mireia han rees­truc­tu­rat el depar­ta­ment i cor­ren rumors fona­men­tats que ella podria pas­sar a por­tar l'àrea d'expor­tació. És llesta, tre­ba­lla­dora, sap idi­o­mes, resol els con­flic­tes que se li pre­sen­ten, és agra­da­ble i té empa­tia: tot això fa que sigui una bona can­di­data. Està expec­tant i il·lusi­o­nada; per a ella és un repte, té ganes de demos­trar que ho pot fer, se sent amb ganes i empenta d'assu­mir aquesta res­pon­sa­bi­li­tat. Sap que ho farà bé, té idees i frisa per posar-les en marxa. El seu home, però, no com­par­teix el seu entu­si­asme. La feli­cita, sí, però després li pre­gunta, fal­sa­ment pro­tec­tor: “Vols dir que ens con­vin­dran, tants viat­ges?” Per sort, la Mireia pensa que a ella sí que li con­vin­dran, no fa cas del mis­satge sub­til que el seu home li adreça i, cons­ci­ent del seu poder i la seva auto­no­mia, quan l'empresa li pro­posa el nou càrrec, diu tran­quil·lament que sí.