Abstenció: la lenta agonia

Des de les pri­me­res elec­ci­ons autonòmiques de 1980 fins les més recents de 2006, la mit­jana d'abs­tenció s'ha situat en el 39,83% –oscil·lant entre el mínim obtin­gut l'any 1984 (35,64%) i el màxim de 1992 (45,13%)–. Si aga­fem la sèrie de les 8 con­vo­catòries elec­to­rals cata­la­nes, hem aug­men­tat l'abs­tenció del 38,66% de 1980 al 43,96% de 2006. La cai­guda no ha estat ni espec­ta­cu­lar ni con­ti­nu­ada, però mos­tra una tendència per­sis­tent.

Si situem aques­tes dades en el con­text dels països de l'OCDE podem valo­rar millor si ens tro­bem davant d'un feno­men gene­ra­lit­zat o d'una espe­ci­fi­ci­tat cata­lana. Obser­vant una sèrie que mos­tra l'abs­tenció mit­jana dels països de l'OCDE entre 1970 i 2005 es detecta un declivi de la par­ti­ci­pació elec­to­ral d'un 8%. Els punts de par­tida són molt diver­sos –del 62,8% de par­ti­ci­pació als Estats Units al 96,8% d'Àustria–, però tots sem­blen expe­ri­men­tar índex de cai­guda simi­lars. Les taxes anu­als de declivi en la par­ti­ci­pació es mouen entre el 0,3 i el 0,5%, amb les excep­ci­ons de Japó (que cau del 74,7% de par­ti­ci­pació al 1980 al 44,9% al 1995) i de Suècia i Dina­marca (que veuen com la par­ti­ci­pació ten­deix, de fet, a aug­men­tar). Colin Hay –en un tre­ball que porta el sug­ge­ri­dor títol de Why we hate poli­tics– afirma que allò més alar­mant del declivi elec­to­ral no es troba en les taxes de cai­guda sinó en la con­sistència i en la per­sistència de la tendència. Si la legi­ti­mi­tat de les nos­tres democràcies està en perill, sem­bla que estem davant d'una lenta ago­nia. Les dades cata­la­nes con­fir­men aquest diagnòstic i, en con­seqüència, no ens pre­sen­ten com una ano­ma­lia. El mal de molts, però, no ens pot ser­vir de con­sol.

Aquesta lenta ago­nia, com acabo d'esmen­tar, pre­senta una excepció en el cas dels països nòrdics. De nou, l'etern refe­rent. Quant els estu­di­o­sos es pre­gun­ten sobre les raons de la seva benigna espe­ci­fi­ci­tat, solen con­tras­tar els seus resul­tats amb els dels països anglo­sa­xons, més pro­clius a l'abs­tenció elec­to­ral. I, en aquesta mateixa direcció, con­tras­ten el model escan­di­nau amb l'anglo­saxó, més ten­dent a situar el mer­cat en el cen­tre del desen­vo­lu­pa­ment social i econòmic. En aquells països on la idea de cli­ent s'ha impo­sat a la de ciu­tadà, l'abs­tenció ten­deix a pujar. Tam­poc no és una con­clusió gaire sor­pre­nent. En la mesura que la política –per defi­nició– no pot satis­fer totes les expec­ta­ti­ves, els cli­ents ten­dei­xen a sen­tir-se defrau­dats i deci­dei­xen igno­rar aque­lla empresa esta­tal que no els dóna les res­pos­tes espe­ra­des. Els ciu­ta­dans, en canvi, habi­tu­ats a un major com­promís amb la res publica, man­tin­drien amb major inten­si­tat els hàbits par­ti­ci­pa­tius. El model nòrdic manté la pre­o­cu­pació per la col·lec­ti­vi­tat i el crèdit d'allò públic, i això es nota elec­to­ral­ment.

El declivi de la par­ti­ci­pació elec­to­ral, en defi­ni­tiva, pot comp­ta­bi­lit­zar-se a par­tir de dades mode­ra­des, però la seva lec­tura és alar­mant. No expressa una des­a­fecció pun­tual o con­jun­tu­ral sinó un canvi pro­fund en la relació entre la política i la ciu­ta­da­nia, entre els gover­nants i els gover­nats. Els estu­di­o­sos de la política dels anys setanta i vui­tanta inter­pre­ta­ven els ele­vats índexs d'abs­tenció (per exem­ple els nord-ame­ri­cans) com un símptoma de salut democràtica. La satis­facció amb el sis­tema era tan gene­ra­lit­zada que la gent ni es moles­tava a anar a votar. Aquesta inter­pre­tació, avui, és insos­te­ni­ble. L'abs­tenció –com el vot en blanc– expressa un pro­fund males­tar i un intens des­con­cert.

Després de les elec­ci­ons, com sem­pre, ens excla­ma­rem i exi­gi­rem que s'obri una reflexió sobre l'abs­tenció i la des­a­fecció ciu­ta­dana. Cal efec­ti­va­ment abor­dar aquest debat, tot i que recor­dant que no pot ser un debat sobre els números de la par­ti­ci­pació elec­to­ral.

El pro­blema no està en les dades, sinó en el que hi ha al dar­rere. La difi­cul­tat de la nos­tra democràcia no està en un per­cen­tatge sinó en el paper que cadascú de nos­tres des­plega en un nou i des­co­ne­gut joc polític. Allò que ens ha de pre­o­cu­par no són les xifres sinó nosal­tres matei­xos: què hem de fer els polítics, els par­tits, els mit­jans de comu­ni­cació, els ciu­ta­dans, les enti­tats? L'abs­tenció és un símptoma cri­da­ner, però allò alar­mant és la malal­tia que el pro­voca. Si només ens fixem en el símptoma entra­rem en una lenta ago­nia que no ens podem per­me­tre. Més que mai neces­si­tem una democràcia salu­da­ble. És l'única manera de sor­tir-nos-en i no podem renun­ciar-hi. No fem expe­ri­ments.