Ens serveix Ayn Rand?

“Quan un home, una entitat financera o una societat al complet s'acosta a la fallida, hi ha dos camins a seguir: poden evadir-se de la crueltat de la situació i actuar de manera frenètica, cega, donar respostes momentànies, enllestir, sigui el que sigui –en cap moment mirant endavant–, mentre exigeixen que ningú no posi nom a les coses i, a la vegada, i de manera desesperada, confien que succeeixi algun esdeveniment aliè que els pugui salvar de l'atzucac. O pel contrari: poden identificar la situació, comprovar quines són les prerrogatives, descobrir els valors amagats i encetar la reconstrucció”. Així comença el primer llibre de filosofia d'Ayn Rand, The New Intelectual, publicat el 1961. En triaré dues crítiques: Sidney Hook, en el New York Times va dir: “Una combinació única de tautologia i extravagant absurditat”. Pitjor la de Gore Vidal qui, a Esquire, afirmà: “S'ha de llegir per fe”, i la frase definitòria: “La seva filosofia és quasi perfecta, en la immoralitat”.

Ayn Rand, jueva, filla de farmacèutic, nascuda a Sant Petersburg i autora de diverses novel·les d'èxit mundial –que recomano que llegeixin, tot i que no les he trobat en català–, amiga de Disney, Nureyev, Arthur Miller i allargada influència en Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels EUA. Ara, ha ressuscitat! Està de moda citar-la com a seriós projectil intel·lectual contra el president Obama.

Aquesta bastida filosòfica que defensà l'individualisme com a valor de la vida humana –sobretot–, la de l'artista o l'emprenedor, contra la massificació de les lleis que propugna Obama, crec que és una fal·làcia dels que aposten pels diners com a mitjà i fi en si mateix.

Els demòcrates han patit, en les eleccions de novembre, un terrabastall extremista, per part de candidats republicans com: Sharron Angle per Nevada o Christine O'Donnell per Delaware. Una se'n riu que l'autisme sigui declarat una malaltia; mentre que l'altra apunta que “la doctrina de l'evolució és un mite, sense base científica” i tanca l'argument dient: “Per què encara hi ha micos que no han evolucionat? Per què? Per què?”

“Obama no sap com explicar-se”. La frase familiar pels carrers de Georgetown. Mentre ell intenta raonar, els republicans fan servir amb lleugeresa Ayn Rand i teories tan fonamentalistes com que la Constitució és un text sagrat que ha de ser interpretat literalment. Sarah Palin ha dit que “la Constitució està basada en el Déu de la Bíblia i en els deu manaments”. Palin és una geni de les frases paradoxals i probablement serà rival d'Obama en les properes eleccions.

Els vint-i-un mesos de govern d'Obama han donat unes quantes alegries; malgrat que Guantánamo segueix obert, hi ha banys de sang a l'Iraq i tant el govern d'Afganistan com les tropes destacades tenen dificultats per distingir la població civil dels terroristes, tot llegats de l'administració Bush.

Obama ha fet un llarg camí en restaurar la imatge d'Amèrica en hores baixes: ha reprès la Convenció de Ginebra com a guia, ha estabilitzat el col·lapse del sistema financer, ha encetat un programa per renovar a fons les infraestructures bàsiques del país i ha passat a empentes i rodolons la llei de sanitat pública la qual, malgrat els seus defectes, és la peça legislativa més important des que el president Lyndon Johnson signà la Medicare. Ara bé, si tothom el va admirar per la seva eloqüència en lluitar per les presidencials, a l'hora d'explicar la seva llei sanitària qualsevol ho hauria fet millor. En canvi la Palin –qui s'ha guanyat el sobrenom de supositori amb pintallavis– ho ha clavat en l'imaginari amb l'expressió: “Death panels”. O sigui, els tribunals de la mort que determinaran la sanitat pública.

“Aquesta dona vol ser president”, van dir de la Palin. Ayn Rand escrivia que els diners són només una eina i que “donen els mitjans per satisfer desitjos, però en cap cas deslliuren dels desitjos”.